A la cruïlla entre realitat i ficció. Una autoficció catalana, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys

Els límits entre ficció i realitat no han estat mai fronteres impermeables i, tot i que com bé alertaven Wellek i Warren a Teoría literaria (1981), no s’ha de caure en el parany de justificar una obra literària només per la biografia de l’autor, és innegable que la pròpia vida i les pròpies experiències no només han trobat el seu camí en la literatura autobiogràfica sinó que també s’han emprat sovint com a font per a la literatura ficcional.
    Ha estat en la literatura contemporània quan s’han explorat més les possibilitats d’aquest encreuament entre realitat i ficció i, en aquest sentit, l’autoficció ha estat, potser, el gènere que més ha tensionat els conceptes de ficció i no ficció en els darrers temps. Molt propera a dos gèneres clarament oposats, l’autobiografia i la novel·la, l’autoficció en qüestiona els seus límits a partir del trànsit entre dos pactes: el pacte autobiogràfic i el pacte narratiu o ficcional. Va ser l’any 1977 quan, arran de la publicació de Fils, Serge Doubrovsky va donar nom al recurs que consisteix a convertir l’autor en l’objecte i el subjecte de la història. Presentats sota l’etiqueta de novel·les, les autoficcions ens proposen la identificació entre autor, narrador i protagonista a través de la coincidència nominal. 

Per a Manuel Alberca, un dels màxims investigadors del gènere en l’àmbit hispànic, és imprescindible aquesta condició d’homonímia. Ara bé, és també cert que en alguns relats autoficcionals el narrador protagonista no revela en cap moment el seu nom ni cap altre personatge en fa referència. És el que Alberca a El pacto ambiguo (2007) anomena «nomínies suggerents», unes novel·les que problematitzen la qüestió del nom propi i relativitzen la seva importància. Tanmateix, és necessari que es donin unes condicions implícites i explícites —des del paratext, per exemple— que ens permetin la identificació de l’autor amb el narrador protagonista.

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona: Columna, 2008) és una d’aquestes «nomínies suggerents». La veu que ens parla no s’identifica explícitament en cap ocasió amb el nom de l’autora però els elements que ens fan pensar que efectivament qui ens parla és Llucia Ramis es donen ja des del paratext.

Per començar, ens hem de fixar en la contraportada del llibre, ocupada tota sencera per una fotografia de l’autora. Només l’acompanyen unes ratlles en les quals ja s’hi imposa la primera persona: «Tinc 30 anys. Em sento com una musa en excedència, ja no sóc una jove promesa ni tinc un càrrec reconegut. Ni apunto enlloc ni he assolit res. Sóc una incògnita». I primera incògnita per al lector, qui ens parla en aquesta contraportada? És la veu de l’autora que s’ha girat a mirar-nos o és la d’un personatge?

Continuem analitzant els elements externs del llibre. Fixem-nos en la solapa interior. Torna a citar les paraules que transcrivíem fa tot just un moment i hi afegeix el següent: «Així es veu a si mateixa la protagonista d’aquesta història el dia que fa 30 anys, un 23 d’abril, quan es desperta amb un desconegut i pensa que ja no té edat per fer aquestes coses. Mallorquina de naixement, treballa com a periodista en un diari de Barcelona. [...]». I aquí ja s’activen totes les alarmes, aquesta «protagonista» no s’assembla escandalosament a l’autora? És difícil llegir aquest resum i no tornar a pujar la vista per llegir la breu ressenya biogràfica que apareix en la mateixa solapa.            

Llucia Ramis Laloux neix a Palma l’any 1977 el dia de Sant Jordi. Als divuit anys s’instal·la a Barcelona per estudiar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma i des d’aleshores viu en aquesta ciutat fent de periodista. Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys es publica el febrer de l’any 2008 —quan encara, doncs, no ha complert els 31— i és la seva primera ¿novel·la? Segona incògnita. Efectivament, el subtítol del llibre vol deixar clara la seva adscripció genèrica, «una novel·la descarada per als qui són a la trentena», però fins i tot abans d’haver començat a llegir-la el lector ja es troba amb el dubte de si el que s’hi relatarà és o no la vida de Llucia Ramis o, si més no, si s’hi inspira.

Amb el dubte sobrevolant iniciam la lectura i ens deixam endur per aquesta atractiva veu en primera persona que ens fa seguir-li els passos per una Barcelona que és convertida gairebé en personatge. I, des del primer moment, ens hi sentim atrapats. La narradora ens obre la porta al curs del seu pensament, fins i tot, quan potser no hauria de fer-ho: «això és un secret i no hauria de contar-lo» (2008: 195) i esdevé l’essencialment protagonista. Amics, amants, records, preocupacions, bars, festes, cerveses i més cerveses senyoregen el relat però allò important, tanmateix, és que, com bé ens prometia el resum de la solapa, la novel·la esdevé una «descarada» reflexió sobre aquest moment vital en què ja és un fet constatat que et trobes immers en el món dels adults, aquest precís moment en què entres en la trentena. Aquest moment en què encara ets jove però t’adones que has deixat de ser «una jove promesa», en què ja has acomplert alguns dels objectius que t’havies marcat —«teníem un propòsit i l’hem assolit. Això ja no és un joc. No juguem a ser poetes o periodistes o pintors, ja ho som. Hem arribat tan lluny com ens proposàrem» (2008: 81)— però encara te’n queden moltíssims d’altres que encara consideres que no has de plantejar-te —«quan fas trenta anys, tothom vol un fill teu» (2008: 59).

Una reflexió que s’amaga rere totes les coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, de tot un caramull d’anècdotes que pretenen aparentment només divertir-nos. I alhora l’original retrat d’una generació, la dels fills de la transició. Una generació de «burgesos low cost» que viu en la inestabilitat d’uns treballs precaris i que no és plenament independent perquè encara ha de recórrer als seus pares a l’hora de prendre les decisions importants. L’autora no té la voluntat de teoritzar seriosament sobre aquesta generació però a través dels petits detalls, d’històries i situacions estrambòtiques la retrata fidelment.

La protagonista troba aixopluc sota aquesta etiqueta generacional, sota les històries dels seus amics —en Blai, que «només sap dibuixar rostres envellits» (2008: 9) i no aconsegueix retratar-la; na Cati que reuneix tots els seus examants abans de casar-se; na Sophie; n’Elba, i en Nil, que la bateja de «postcínica» i que acaba d’hipotecar-se amb la seva germana— però, tanmateix, a través d’ells i les seves paraules construeix la seva identitat.

Entremig de tot això, una història novel·lesca d’una bossa verda i una carta i una realitat, haurà de plegar de la feina en acabar-li el contracte i abandonar el pis on viu. «No, vull marxar de Barcelona, però encara no sé on. A Madrid, potser, o al País Basc. Estic mirant curros a Berlín. Potser puc fer classes d’espanyol. O de català fins i tot» (2008: 201). Però, com de sobte, arriba el «dilluns i ningú no m’espera. Hauria de prendre una decisió» (2008: 222) i la narradora atura aquí el seu relat i quedam sense saber si, finalment, complirà o no la promesa de marxar de Barcelona.

El temps ens ha dit que Llucia Ramis va guanyar el premi Josep Pla amb la seva segona novel·la Egosurfing (2010), que va provar sorts a l’Argentina, i que fa uns mesos va reaparèixer amb força a l’escena literària catalana amb la publicació de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (2013), una «novel·la» i no una autobiografia, com bé alerta en les primeres pàgines, que relata la història de la seva família —comptat i debatut, una nova autoficció que llegirem amb moltes ganes.

     I si ja havíem acceptat que Llucia Ramis a Coses que et passen a Barceclona quan tens 30 anys havia jugat amb nosaltres i ens havia fet posar sota la sospita de si els fets relatats eren reals o ficticis, els «Agraïments» acaben de confirmar-nos la naturalesa autoficcional del relat. «N’Alícia, en Tià, en Pablo i n’Anita, els autèntics protagonistes» (2008: 225), «en Sergio, que em batejà com a “postcínica”» (2008: 225), «en Santi, que va saber retratar-me» (2008: 226).

Què és realitat i ficció en el relat? Només ha disfressat els noms i ha exagerat alguns fets reals? Quines són les històries inventades i les històries reals? Potser la resposta és que no és la nostra tasca esbrinar-ho. Potser el que ens cal és acceptar que realitat i ficció no són dues entitats monolítiques i gaudir del joc. «No és que no sapiguem distingir la ficció de la realitat, és que res no és autèntic. Falta crèdit. Som uns tramposos» (2008: 213). Perquè si el poeta és un fingidor, com deia Borges, l’escriptor d’autoficcions també ho és i, així com en Blai «es mescla amb els seus models dins dels quadres» (2008: 62), també l’autora es mescla amb els seus personatges dins Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys.

L'adéu al mestre, Guillem Frontera

Frontera, Guillem. L'adéu al mestre. Barcelona: Club Editor (2013)

Guillem Frontera és un dels representants illencs més actius i valorats de l’anomenada generació literària dels setanta. Des de la seva primera novel·la, Els carnissers, publicada l’any 1968, s’ha interessat a reflexionar i analitzar els daltabaixos de la societat mallorquina. Després d’onze títols en narrativa i dos reculls de poemes, l’any 2013 ens va sorprendre amb la seva darrera novel·la, L’adéu al mestre.

     Amb una prosa densa, de frases llargues i complexes i un estil depurat i elegant, L’adéu al mestre ens presenta uns personatges que es defineixen a partir de les seves accions i pensaments. Uns personatges amb una dosi important de representativitat que li serveixen a Frontera per a il·lustrar el món de l’especulació en el mercat de l’art en un espai i un temps molt concrets, la Mallorca dels anys vuitanta.

     Tanmateix, L’adéu al mestre no és una novel·la que aprofundeixi en la psicologia dels personatges o ens presenti grans accions, és més bé una novel·la d’idees, un espai de reflexió sobre la relació entre l’art i la societat de consum. L’interès principal de l’autor és denunciar l’especulació i la corrupció en el món artístic a partir de la contraposició d’uns personatges que tenen una relació sincera amb l’art i uns altres que hi mercadegen.

     Dos capítols són suficients per a posar el lector en antecedents i bastir els fonaments sobre els quals s’ha de generar tota la reflexió. La novel·la s’inicia amb el monòleg d’un jove que acaba de perdre els seus pares en un absurd accident aeri i que es veu abocat a un canvi de vida. Instal·lat a la casa pairal i abandonats els estudis d’arquitectura a Barcelona, el jove sobtadament ric inicia una vida d’isolament totalment impròpia de la seva edat. No cal esperar gaire per a conèixer l’altre gran personatge de la novel·la, Néstor Salvatori, el pintor argentí en altra època molt valorat a Sud-amèrica que d’un temps ençà ha obert una acadèmia de pintura. La visita de condol de Néstor i la decisió del protagonista d’entrar a la seva acadèmia seran el punt de partida cap a la introducció de ple en el món artístic.

    A partir d’aquí, assistim a la consolidació d’una relació d’empatia entre mestre i deixeble. Les ensenyances del mestre esdevenen el refugi d’un jove que ha quedat orfe i que aconsegueix amb la pintura nodrir la seva visió del món i sentir-se més a prop d’aquells amb qui pot compartir la bellesa. 

     L’entrada a l’acadèmia, però, també li permet a Frontera endinsar-se en el complex món de l’art des de dues perspectives: la dels creadors i la dels qui troben en la pintura la rendibilitat econòmica i un estatus social. Així, ja des del principi de la novel·la, se’ns presenten contraposats dos tipus de pintors. D’una banda, Biel Porto —que esdevindrà un autèntic amic per al protagonista— representa l’artista sincer que entén l’art com un compromís vital. És el pintor autoexigent i humil que troba en la pintura «l’últim refugi» i que és capaç de donar la vida per l’art.

     I a l’altra cara de la moneda, uns artistes que no són més que el producte dels especuladors de l’art. Artistes insubstancials com Llúcia Puigdorm que sorgeixen de la necessitat de la supervivència i que responen només a les raons de mercat i de públic. Artistes que aspiren a tenir l’èxit de Miquel Barceló —personatge omnipresent en tota la novel·la que sintetitza el millor d’ambdós grups— sense tenir una base i unes formacions sòlides.

     A mesura que avança la novel·la i amb l’aparició de personatges com Miquel Vadell i Pau Riutort el focus d’atenció del narrador protagonista se centra en aquest segon grup de personatges. A partir de la segona part —que potser no caldria que estàs separada explícitament— ens trobam amb el desencís del jove que descobreix les vicissituds d’un món artístic que no era el que esperava. Un món hipòcrita regit pels valors del mercat que és capaç de crear una figura i una obra, la de Pep Bergas, per a un públic de nous poderosos que necessiten reafirmar-se davant el poder simbòlic de la noblesa i alhora exhibir la seva qualitat de nous dominadors. Un públic que, segons el crític d’art Miquel Vadell, es mereix la pintura de Bergas, el cec que guia els altres cecs, «i encara hi afegiria: també es mereixen la futura angoixa en descobrir que foren enganyats en comprar a preu d’or» (2013: 121).  

     Tanmateix, la gran decepció del protagonista no s’esdevé només amb la descoberta d’aquest cantó fosc del món de l’art sinó també amb l’allunyament del mestre. «Hi ha coses que només es poden espenyar» (2013: 153) i el mestratge de Salvatori era massa perfecte per a durar per a sempre. Les necessitats econòmiques de Salvatori l’empenyen a participar d’aquest circ que es munta al voltant de Pep Bergas i és en aquest moment quan el protagonista s’adona que aquell que li havia omplert el buit després de la mort dels pares, qui li havia donat una eina per a relacionar-se amb el món, ja no li pot ser mai més mestre. Una fonda decepció del protagonista i una nova sensació d’orfenesa fan que s’hagi d’acomiadar per sempre del mestre. Néstor Salvatori no ha estat a l’alçada, no ha complert les seves expectatives perquè, al cap i a la fi, és un home més que, com tots els altres, pot deixar-se endur per la necessitat econòmica. «No és un heroi ni un model a seguir» (2013: 85) i potser era absurd pensar que podia ser-ho. Tanmateix, sempre li haurà d’agrair que li hagi ensenyat el camí quan no sabia per on havia de prendre (2013: 85).  

     En aquesta ocasió, doncs, Frontera ens regala una novel·la d’idees que ens acosta a les vicissituds del món artístic i ens convida a la reflexió sobre l’art —«a partir de Pep Bergas, ¿podrem continuar parlant d’art»? (2013: 169)— i la complexa qüestió del mestratge, aquest mestre que tots necessitam i que de vegades és només un miratge.