L'adéu al mestre, Guillem Frontera

Frontera, Guillem. L'adéu al mestre. Barcelona: Club Editor (2013)

Guillem Frontera és un dels representants illencs més actius i valorats de l’anomenada generació literària dels setanta. Des de la seva primera novel·la, Els carnissers, publicada l’any 1968, s’ha interessat a reflexionar i analitzar els daltabaixos de la societat mallorquina. Després d’onze títols en narrativa i dos reculls de poemes, l’any 2013 ens va sorprendre amb la seva darrera novel·la, L’adéu al mestre.

     Amb una prosa densa, de frases llargues i complexes i un estil depurat i elegant, L’adéu al mestre ens presenta uns personatges que es defineixen a partir de les seves accions i pensaments. Uns personatges amb una dosi important de representativitat que li serveixen a Frontera per a il·lustrar el món de l’especulació en el mercat de l’art en un espai i un temps molt concrets, la Mallorca dels anys vuitanta.

     Tanmateix, L’adéu al mestre no és una novel·la que aprofundeixi en la psicologia dels personatges o ens presenti grans accions, és més bé una novel·la d’idees, un espai de reflexió sobre la relació entre l’art i la societat de consum. L’interès principal de l’autor és denunciar l’especulació i la corrupció en el món artístic a partir de la contraposició d’uns personatges que tenen una relació sincera amb l’art i uns altres que hi mercadegen.

     Dos capítols són suficients per a posar el lector en antecedents i bastir els fonaments sobre els quals s’ha de generar tota la reflexió. La novel·la s’inicia amb el monòleg d’un jove que acaba de perdre els seus pares en un absurd accident aeri i que es veu abocat a un canvi de vida. Instal·lat a la casa pairal i abandonats els estudis d’arquitectura a Barcelona, el jove sobtadament ric inicia una vida d’isolament totalment impròpia de la seva edat. No cal esperar gaire per a conèixer l’altre gran personatge de la novel·la, Néstor Salvatori, el pintor argentí en altra època molt valorat a Sud-amèrica que d’un temps ençà ha obert una acadèmia de pintura. La visita de condol de Néstor i la decisió del protagonista d’entrar a la seva acadèmia seran el punt de partida cap a la introducció de ple en el món artístic.

    A partir d’aquí, assistim a la consolidació d’una relació d’empatia entre mestre i deixeble. Les ensenyances del mestre esdevenen el refugi d’un jove que ha quedat orfe i que aconsegueix amb la pintura nodrir la seva visió del món i sentir-se més a prop d’aquells amb qui pot compartir la bellesa. 

     L’entrada a l’acadèmia, però, també li permet a Frontera endinsar-se en el complex món de l’art des de dues perspectives: la dels creadors i la dels qui troben en la pintura la rendibilitat econòmica i un estatus social. Així, ja des del principi de la novel·la, se’ns presenten contraposats dos tipus de pintors. D’una banda, Biel Porto —que esdevindrà un autèntic amic per al protagonista— representa l’artista sincer que entén l’art com un compromís vital. És el pintor autoexigent i humil que troba en la pintura «l’últim refugi» i que és capaç de donar la vida per l’art.

     I a l’altra cara de la moneda, uns artistes que no són més que el producte dels especuladors de l’art. Artistes insubstancials com Llúcia Puigdorm que sorgeixen de la necessitat de la supervivència i que responen només a les raons de mercat i de públic. Artistes que aspiren a tenir l’èxit de Miquel Barceló —personatge omnipresent en tota la novel·la que sintetitza el millor d’ambdós grups— sense tenir una base i unes formacions sòlides.

     A mesura que avança la novel·la i amb l’aparició de personatges com Miquel Vadell i Pau Riutort el focus d’atenció del narrador protagonista se centra en aquest segon grup de personatges. A partir de la segona part —que potser no caldria que estàs separada explícitament— ens trobam amb el desencís del jove que descobreix les vicissituds d’un món artístic que no era el que esperava. Un món hipòcrita regit pels valors del mercat que és capaç de crear una figura i una obra, la de Pep Bergas, per a un públic de nous poderosos que necessiten reafirmar-se davant el poder simbòlic de la noblesa i alhora exhibir la seva qualitat de nous dominadors. Un públic que, segons el crític d’art Miquel Vadell, es mereix la pintura de Bergas, el cec que guia els altres cecs, «i encara hi afegiria: també es mereixen la futura angoixa en descobrir que foren enganyats en comprar a preu d’or» (2013: 121).  

     Tanmateix, la gran decepció del protagonista no s’esdevé només amb la descoberta d’aquest cantó fosc del món de l’art sinó també amb l’allunyament del mestre. «Hi ha coses que només es poden espenyar» (2013: 153) i el mestratge de Salvatori era massa perfecte per a durar per a sempre. Les necessitats econòmiques de Salvatori l’empenyen a participar d’aquest circ que es munta al voltant de Pep Bergas i és en aquest moment quan el protagonista s’adona que aquell que li havia omplert el buit després de la mort dels pares, qui li havia donat una eina per a relacionar-se amb el món, ja no li pot ser mai més mestre. Una fonda decepció del protagonista i una nova sensació d’orfenesa fan que s’hagi d’acomiadar per sempre del mestre. Néstor Salvatori no ha estat a l’alçada, no ha complert les seves expectatives perquè, al cap i a la fi, és un home més que, com tots els altres, pot deixar-se endur per la necessitat econòmica. «No és un heroi ni un model a seguir» (2013: 85) i potser era absurd pensar que podia ser-ho. Tanmateix, sempre li haurà d’agrair que li hagi ensenyat el camí quan no sabia per on havia de prendre (2013: 85).  

     En aquesta ocasió, doncs, Frontera ens regala una novel·la d’idees que ens acosta a les vicissituds del món artístic i ens convida a la reflexió sobre l’art —«a partir de Pep Bergas, ¿podrem continuar parlant d’art»? (2013: 169)— i la complexa qüestió del mestratge, aquest mestre que tots necessitam i que de vegades és només un miratge.