La maternitat a La germana, l'estrangera, de Maria-Mercè Marçal

Com explica Marçal en el pròleg a la primera edició de La germana, l’estrangera (1985), el volum arreplega poemes escrits al llarg de quatre anys (1981-1984). Des de les sextines de Terra de Mai —que primer s’havien publicat independentment el 1982 sense gaire èxit— fins al darrer poema de «Sang presa», ens trobem amb un jo que cerca definir-se en relació a l’altra, ja sigui la filla o l’amant.

     L’inici dels anys vuitanta significa per a Marçal una època de canvis. Separada de Ramon Pinyol, ha d’acarar-se a la maternitat sola i plena de dubtes. En paral·lel a aquesta experiència, la poeta orienta la seva sexualitat cap al lesbianisme i inicia una complicada relació amb Mai Cobos, a qui dedica les sextines de Terra de Mai. La relació amb Mai i el naixement de la filla són els dos fets autobiogràfics que esperonen la creació de La germana, l’estrangera. Ambdós hi apareixen com a processos paral·lels però això no ens ha de sorprendre perquè, en el fons, Marçal del que ens parla és d’un profund sentiment de ruptura que li fa qüestionar-se la seva pròpia identitat: la ruptura amb l’amant i el part que la distancia de la filla. En l'entrada d'avui volem centra-nos en aquest segon aspecte.

       Podem establir que els poemes que fan referència al naixement de la filla són els que es troben reunits en la secció «En el desig cicatritzat i en l’ombra», tot i que hem de tenir en compte que reprèn el tema en el poema que clou el llibre.

     L’experiència del part, del naixement d’Heura, és viscuda per Marçal com una ruptura dolorosíssima. Aquell cos que, fins aleshores, era un bocí d’ella ara que «les tisores han destrossat l’arrel» (pàg. 56, v. 4) ha esdevingut un cos aliè. S’ha trencat la unitat que constituïen i la mare ha d’aprendre a relacionar-se amb aquest cos que li és estranger, ha d’aprendre a construir un nou lligam que la uneixi a la filla. Els termes d’aquesta relació mare-filla que serà expressada com un «plaer sagnant» (pàg. 61, v. 1) apareixen condensades en l’epígraf que encapçala la secció.

     Malgrat que en el primer poema, ens digui a través d’un bellíssim oxímoron que ha engendrat la filla amb dolor i l’ha parit amb plaer, hem de veure-hi el sentit més profund: allò que vertaderament va engendrar la filla va ser «la serp del meu sí» (pàg. 51, v. 17) i no «l’espurna que encenia,/ el meu bosc» (vv. 11-12); va ser, doncs, la seva decisió per l’heura i no per la ruda i no la fecundació que és entesa en termes de dolor en el sentit que acabaria amb ruptura. Així doncs, no ens ha d’estranyar que, dos poemes després, faci una descripció del part amb unes imatges tan sagnats com la del tauró que li arrenca una mà o el gall decapitat. Més enllà del dolor físic que pot produir, allò que vertaderament justifica aquesta imatge tan violenta es troba en el terreny psicològic:

«A nivell psicològic, és entesa com una pèrdua del control d’aquell bocí que, durant l’embaràs, ha estat pertinença exclusiva de la mare, cosa que produeix una sèrie de contradiccions al jo líric pel fet de considerar aquest nou cos encara un membre propi del seu i alhora quelcom de ben lluny i estranger» (Climent 2008: 37).

És el que expressa en l’epígraf, es troba amb «la carn [...] davant de mi i en mi» i no sap què fer-ne. Li han pres un bocí molt íntim —«m’has llevat la vida/ que s’arraulia/ sota del meu vestit!» (pàg. 54, vv. 2-4)— i només pot contemplar la filla com un cos estranger que, tanmateix li queda «imprès per sempre, a cor i a sang, / en el desig cicatritzat, i en l’ombra» (pàg. 55, vv. 11-12), en el desig de tenir la filla fet cicatriu —en el cos, balder i ferit— i en el misteri que li espera. Per aquest motiu aquest cos estranger pot ser-li alhora germà: «I, malgrat tot, confosos en un rostre, ell i jo.// I no hi som. És el freu que uneix i que separa/ florit d’escuma nova» (pàg. 56, vv. 9-11). Perquè, malgrat tot, «l’usurpador» que li ha arrancat la filla d’entre les cuixes és «brillant» (pàg. 53) i la filla és l’heura que s’aferra a la vida i pot concebre-la com una «victòria». Perquè «l’aigua no mor en l’aigua» (pàg. 58, v.15) i la mare i la filla no es perdran mai del tot.

     Així doncs, ens trobam aquí amb dues paradoxes que ens permeten veure la dualitat del pensament del jo líric: el part és plaer i dolor alhora i també la filla és estrangera i germana al mateix temps.

     L’altra part essencial de l’epígraf que desenvolupa en molts dels poemes és que aquest bocí que ara s’ha desprès del seu cos és «carn sense paraules». La incomunicació verbal amb la filla «de llenguatge bàrbar» (pàg. 57, v. 5) durant els primers mesos de vida, el fet que el seu plor i els seus mots (pàg. 58) siguin impenetrables, és vista com «un repte que no em deixa/ ni les cames tan sols per a fugir!» (pàg 57. v. 8). Tot esdevenen interrogants que no sap desxifrar per molt que s’hagi preparat per aquest moment abans, «I jo que havia llegit tots els llibres...!». El llibre és en blanc (pàg. 51) i els «ocells salvatges s’han menjat les molles/ que vaig anar deixant per fer camí» (pàg. vv. 4-5) i ja voldria tornar a la infantesa per poder ser més a prop de la filla (pàg. 59/ pàg. 67) però no només no sap com comunicar-se amb Heura sinó que, a més, també dubta sobre com educar-la.
     Tot plegat fa que hagi de replantejar-se els límits de la seva identitat: «(I ara, sovint, el nom se’m fon, sota la sang)» (pàg. 52, v. 16), «Com desxifrar el teu llenguatge bàrbar / i violent que força els meus confins/ fins a la sang» (pàg. 57, vv. 5-7). I viu com una contradicció el fet d’haver d’assenyalar límits a la filla. Com pot fer-li acceptar lligams que limiten el seu vol si ella no hi creu, en brides? Ella que «voldria fer-te esqueneta» (pàg. 70, v. 3) ha d’alçar-li parets a la filla i guardar «dins de l’armari/ entre d’altres disfresses i oripells» «el fuet del domador» (pàg. 67). Aquesta contradicció fa que se senti desdoblada, que la imatge que li ofereix el mirall no li sembli la seva. No sap «qui és que m’omple les mans de maons» (pàg. 70, v.4) ni «qui em dicta les paraules quan et parlo» (pàg. 73, v.1) i es converteix en la «infanticida» (pàg. 72), en la «Impostora» (pàg. 73), que vénen «pel mirall del fons» (pàg. 72, v. 2).
     De totes maneres, ha fet l’aposta per la filla —«els meus ulls han apostat per tu» (pàg. 68)— i l’anima a revoltar-se contra les seves imposicions: «No li facis cas quan Ella et parla,/ encara que m’usurpi veu i rostre./ I si et barra la porta de sortida/ amb el seu cos amorós i brutal/ cal que la matis sense cap recança» (pàg. 73).
     Així doncs, si durant l’etapa de l’embaràs mare i filla eren una unitat, després del part la filla esdevé estrangera, però malgrat les dificultats de la relació, «aquesta guerra que m’uneix a tu/ en un pacte de sang inestroncable» (pàg. 127, vv. 3-4) em permet dir-te també germana: 

El jo líric s’adona de la necessitat de formar dos cossos separats per tal de poder establir una relació amb la filla. L’etapa del món semiòtic ha quedat ja enrere i, el jo líric reconeix que la unitat dels cossos no permetria forjar cap relació amb la filla. És solament amb el sentit d’estrangeria que es pot establir una relació d’amistat i germanor (Climent 2008: 134).

Marçal, Maria-Mercè. La germana, l’estrangera. Barcelona: Edicions del Mall, 1985. 

Climent, Laia. Maria-Mercè Marçal, cos i compromís. València/Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

«Necrofília» - La germana, l’estrangera. Maria Mercè Marçal

Marçal, Maria-Mercè. La germana, l’estrangera.
Barcelona: Edicions del Mall, 1985. 

Si al principi de Terra de Mai (1985) el jo líric expressa la passió sense brides i la unió extrema de les amants que en el mirall constitueixen una sola imatge i a mesura que avancen les sextines s’apunta cap a la ruptura fins a l’arribada de l’ombra i del corb, «Sang presa» és la constatació d’aquest dolorós trencament.

     Escrit en decasíl·labs lliures, «Necrofília» fa part d’aquesta secció que tot just esmentàvem, «Sang presa». Ara el mirall s’ha trencat en mil bocins i ha deixat només un doll de sang morta, presa, de sang que ja no corre. En els poemes d’aquesta secció Mai esdevé l’illa impenetrable, l’absència duríssima que igualment fa de jou inevitable del jo. Així, la que abans era «Mercè de sal a mercè del desig» («Mai»,v. 37) ara esdevé el «gos fidel/ al regust de la mort» («He canviat set cops...», v. 10-11) que intenta refer-se, que tracta de desfer-se del record de l’amant sense èxit, que interroga el mirall a la recerca de l’assassí que ha acabat amb la relació. 

     Una cita de Renée Vivien encapçala el poema —Et j’aimerai ta mort dans la nuit de la mer— i amb ella s’inicia la idea del jo que fa l’amor amb el cadàver, amb allò que queda de la relació entre les dues. Una idea que Marçal pren de Les fleurs du mal de Baudelaire. En el poema el trencament de la relació amorosa és objectivat a través del correlat del cadàver, a través de l’evocació de la relació amb l’acte necrofílic.

     Malgrat la manca de divisió estròfica podem assenyalar tres parts ben diferenciades en la composició. La primera, constituïda pels quatre primers versos, és la confessió del jo que desitja posseir una vegada més l’amant, encara que ara només sigui un cadàver, les runes d’una relació passional que havia estat molt intensa. El vers «d’aquella primavera mal colgada» (v. 2) és precisament el que ens indica que el cadàver són les despulles de la relació —d’aquell moment sublim, de primavera, de felicitat i de desig— que han estat «mal colgades», que encara no han estat superades i relegades al passat.  Són els «còmplices volgudament maldestres/ de l’assassí» els que retenen aquest passat i no li permeten deixar-lo enrere. D’aqueta manera el jo constata que la llavor de l’assassí, el germen de la ruptura, el que acabaria provocant la separació, ja hi era present durant la relació. De fet «tu i jo» no som simples víctimes d’aquest assassí que ens ha acabat destruint sinó que en som còmplices, l’hem alimentat i l’hem fet créixer malgrat que fos «de sotamà» (v. 4) i ens pogués passar  desapercebut.[1]

     La segona part (vv. 5-13) és el camí que ha hagut de recórrer el jo per tal de trobar «l’ocell encara convulsament agònic» (vv. 10-11), el cadàver. Ha caminat per un paisatge sense fites, desorientada, un camí sense cap senyal que pogués ajudar-la a fer el sender, un camí verge «damunt la neu» (vv. 5) hostil no només per la fredor sinó també perquè només li portava «roses torturades» (v. 8), tots els obstacles que varen haver de passar plegades i que els han matant. Les roses de la primavera que abans eren el punt àlgid de l’amor, el «carboncle», són ara roses torturades, un record dolorós. Dels versos cinc al vuit ens trobam, doncs, amb la síntesi de la passió turbulenta que ha viscut amb l’amant, d’aquest camí de retorn cap a ella en la nit i el seu record.

     Els versos 10-14 són la trobada de l’amant com un ocell agònic estès sobre el fang, trepitjat i arrossegat pels cavalls que abans eren la passió folla i sense brida. Unes imatges cruentíssimes que expressen que aquell amor sense brida que era el que sempre havia reclamat ha acabat sent, en certa manera, l’assassí —els indicis de ruptura, com dèiem al principi, ja hi eren des del començament.

     En la tercera part (vv. 12-21) el jo que volia fer l’amor amb el cadàver i ha anat a cercar-lo, finalment, s’atreveix a mirar-lo als ulls i fer-li l’amor. Amb el bes sent que allò que besa és mort, és una «boca sense bleix» (v. 15), i sent el contrast entre el seu cos vivent i la fredor del mort. Els ulls de l’amant que abans la reflectien i li feien de mirall, que les mostrava a ambdues com una cosa sòlida, ara són cecs. La mirada és morta, és la d’un cadàver, i el mirall és sagnant, s’ha trencat perquè «tu i jo» ja no existim. Hem d’observar aquí, tanmateix, la dependència del jo en relació a l’amant. Aquest mirall que ara només fa ferida i li mostra la ruptura, que és com el cadàver, encara la retén, «em xuclava» (v.19). El jo és encara dependent d’aquesta relació que s’ha mort i, per això, insistent comet l’acte necrofílic i fa l’amor amb l’absència, amb el record, amb tot allò que l’assassí s’ha emportat. Per això, ara els cucs —allò que devora el cadàver— li prenen el desig, «rauen, sorneguers, la seda/ erta del meus ulls» (vv. 20-21), li roseguen els ulls i el plaer que hi desava abans.

     D’aquest poema, doncs, es traspua l’experiència duríssima de la ruptura d’una relació que el jo no és capaç de superar encara. «Necrofília» és l’evocació d’aquell amor que ja ha mort però que encara l’absorbeix. Lluny de ser el record idealitzat, però, ens trobam amb uns versos d’una expressivitat i d’una violència impactant, uns versos punyents que són l’expressió d’un trencament sagnant, d’una ferida encara oberta. 

[1] En el poema següent, Marçal insisteix en aquesta idea en dir que «Víctima i assassí/ van fer un pacte de sang» (pàg. 101, vv. 1-2).

Mentrestant agafa'm la mà

Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà.
  Barcelona: Proa, 2010

Ahir, dia 9 de maig, els amics de l'escamot de poesia Fartdart tornaren a convidar-nos a la tertúlia poètica de cada mes. L'altell de la Llibreria Lluna, sempre obert a activitats, va tornar a acollir el cercle poètic. En l'anterior trobada, en motiu del dia Internacional de la Poesia, va sorgir el nom de Kirmen Uribe —que l'any passat tenguérem el gust d'escoltar al Festival de Poesia de la Mediterrània— i el seu recull Mentrestant agafa'm la mà i ahir fou un plaer complir amb el compromís. 

   Mentrestant agafa'm la mà és la traducció de l'antologia de poemes de Kirmen Uribe, Bitartean heldu, que va ser premiada amb el Premi Nacional de La Crítica 2001. Jon Elordi i Laia Noguera foren els encarregats l'any 2010 de traduir els poemes d'Uribe i l'editorial Proa ens els ofereix en una interessant edició bilingüe. 

     «La guerra, la infantesa, el pare mort, la família i els ancestres, els valors, els pescadors, el mar, i la terra, la poesia, la llengua, i sobretot una sublim habilitat de lligar amb la persona, l'anècdota amb la transcendència, el passat amb el futur. Això és el que es troba a Mentrestant dóna'm la mà», ens en diu Antoni Riera al seu sempre interessant blog, L'estenedor. 

       Àngel Luis Merlo va ser l'encarregat de presentar-nos el llibre i d'encetar la lectura de poemes. Com és habitual a les tertúlies de Fartdart, cada assistent va compartir els poemes que més l'havien corprès per entre tots comentar-los i fruir-los. 
       Una poesia, la de Kirmen, que ens és sorprenentment propera, que ens fa de mirall i tornaveu. Una poesia calidoscòpica, digueren, que combina poemes narratius amb poemes més lírics. Una poesia que vàrem tenir el paer de compartir amb els amics de Fartdart i la Llibreria Lluna. «Perquè la poesia no són només els llibres, tot i que en els llibres se’ns manifesti, la poesia és una actitud davant la vida, una pràctica, una convicció que espontàniament genera comprensió perquè, de fet, no ha de vendre, sinó que s’ha de compartir i ha d’incitar a compartir»[1]

    La proposta per a la propera tertúlia va ser la veu d'Antonina Canyelles amb el seu darrer llibre, La duna i la cascada. Ens trobarem al mateix escenari de sempre el divendres dia 31 de maig, a les 19:00 per tornar a compartir la poesia. Mentrestant, gaudirem del plaer de llegir-la en la solitud de la cambra. 

---

[1] Miquel Martí i Pol a la Lliçó inaugural del curs acadèmic 1998-1999 de la Universitat Autònoma de Barcelona

Joan Margarit al claustre del Ramon Llull

Avui, dia 8 de maig, el claustre del Ramon Llull ha acollit, en el marc del XVIè Festival de Poesia de la Mediterrània, el recital d'una de les veus poètiques actuals més estimades de les nostres lletres, la veu del mestre Joan Margarit. 

     Un rapsode excel·lent que ens ha guarit de la intempèrie moral amb els seus excel·lents poemes. Uns poemes que des de la sinceritat d'una vida ens fan ressonar les nostres parts més íntimes. 

    Si no heu tengut l'oportunitat de venir aquest matí a la Universitat, tornam a tenir una cita amb Margarit a la Lliberia Jaume de Montsó de Palma avui horabaixa a les 19:30. 

     Tanmateix no ens podem estar de compartir amb vosaltres un dels poemes que ens ha recitat avui i repescar el Via Llibre de la setmana passada. Esperam que en gaudiu tant com nosaltres, i que estimeu també aquest instant que ens regala. 

Brindis

Més junts del que ningú no sabrà mai

alcem les dues copes.

Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l'altre. 

Un home i una dona, en un instant, 

poden equivocar-se.

Però l'instant no tornarà mai més. 

De poesia i fotografia. Sentits de tardor a Comerciants de Núvols

Catàleg de l'exposició

El passat dijous dia 10 d’abril el casal Can Danús, seu de l’associació Comerciants de Núvols, va acollir la inauguració de l’exposició “Sentits de tardor” que ens convida a gaudir del maridatge perfecte entre dues arts que s’agermanen, la fotografia i la poesia.

Vint-i-cinc anys després de l’aventura empresa amb “Els perfils de la llum” que reunia fotografies de Bernat Campins i poemes de Maria Victòria Secall, Llorenç Capellà i Salvador Obiols, entre d’altres, el fotògraf torna a convidar quatre poetes a interpretar les seves imatges. Mercè Bernat, Àngels Cardona, Salvador Obiols i Maria Victòria Secall omplen de versos la mirada de Campins. Una mirada de tardor amarada d’arrels i d’essència que fita el futur. Una mirada subtil que sap retratar l’instant precís, mar, barques, dona, ocell…

M.V. Secall i À. Cardona durant el recital

         

Si no vàreu tenir l’ocasió d’assistir a la inauguració i sentir les veus en recital d’Àngels Cardona i Maria Victòria Secall, els Comerciants de Núvols i “Sentits de tardor” us esperen a Can Danús les properes setmanes. Mentrestant, aquí us en deix un petitíssim tast:

 

XVI Festival de Poesia de la Mediterrània

Comença l’abril i, tot just unes setmanes després de celebrar el dia Internacional de la Poesia, continua la festa del vers. El festival de Poesia de la Mediterrània ha arribat aquest dijous (3 d’abril) a la seva setzena edició i el Teatre Principal de Palma ha tornat a ser l’escenari dels convidats de Biel Mesquida.

S’aixeca el teló i tretze poetes d’arreu del món seuen expectants al voltant de les taules. Hi ha vi i espelmes, aliment i llum, i ja es respira poesia. Biel Mesquida, cappare del Festival, recita "Domini màgic" i fa present l'immortal Vinyoli. Ens dóna la benvinguda i ens parla de poesia, del missatge reivindicatiu i transgressor que pot transmetre, de la llengua i la cultura que ens cal vindicar, del goig de compartir aquesta lluita. 

Mateu Xurí encén la flama del vers amb la seva paraula viva. El segueixen Louise Warren, Christian Sinicco, Pedro Sena-Lino, Rodrigo Rey, Blanca Luz Pulido, Roger Pelàez, Adnan Özer, Antoni Marí, Glòria Julià, Dionisio, Mezouar El Idrissi i Lucfia Pietrelli. S'ha fet el silenci entre el públic i, extasiats, gaudim de la sonoritat de la llengua, de cada vers, de cada mot. S'ha fet poesia. En arribar a casa omplirem cada so d'un nou sentit perquè els poemes s'han fet llibre i ens continuaran acompanyant, ens faran un poc més lliures.