Fira del llibre a Palma

Com cada any, arriba el bon temps i Palma torna a acollir la Fira del llibre organitzada pel Gremi de Llibreters de Mallorca. Del 30 de maig al 8 de juny la Rambla s'omplirà de literatura. Però no només hi trobarem les novetats editorials que ens presenten les tretze llibreries participants (Àlia, Drac Màgic, Embat, La Biblioteca de Babel, Literanta, Quart Creixent, Llibreria Campus, Els Oficis Terrestres, Agapea, Llibres Colom, Llibres Mallorca i El Corte Inglés) sinó que també s'organitzaran prop de cinquanta actes, entre els quals, presentacions, signatures i actuacions musicals.   

         Una de les activitats que promet ser molt interessant té a veure amb la participació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Com ja és habitual, han preparat per a la Fira un ConText Viu on autors d'arreu dels Països Catalans llegeixen i comenten obres pròpies publicades d'ençà de la darrera edició de la Fira del Llibre.

          Enguany els participants  són Glòria Julià, amb el seu segon poemari, Herba Negra; Gabriel Mestre amb la novel·la ...i si la mare de déu fos Joana?; Pau Vadell amb el poemari Sang Cremada; Miquel Àngel Maria h amb el llibre d'assaig Cartes a Josep Pla des de Menorca; Jean Serra amb  Obstinada memòria, i Manuel Baixauli, amb la novel·la La cinquena planta. Serà el diumenge 1 de juny a partir de les 12h a la sala d'actes de la Fira del Llibre (Jardins de la Misericòrdia).

La maternitat a La germana, l'estrangera, de Maria-Mercè Marçal

Com explica Marçal en el pròleg a la primera edició de La germana, l’estrangera (1985), el volum arreplega poemes escrits al llarg de quatre anys (1981-1984). Des de les sextines de Terra de Mai —que primer s’havien publicat independentment el 1982 sense gaire èxit— fins al darrer poema de «Sang presa», ens trobem amb un jo que cerca definir-se en relació a l’altra, ja sigui la filla o l’amant.

     L’inici dels anys vuitanta significa per a Marçal una època de canvis. Separada de Ramon Pinyol, ha d’acarar-se a la maternitat sola i plena de dubtes. En paral·lel a aquesta experiència, la poeta orienta la seva sexualitat cap al lesbianisme i inicia una complicada relació amb Mai Cobos, a qui dedica les sextines de Terra de Mai. La relació amb Mai i el naixement de la filla són els dos fets autobiogràfics que esperonen la creació de La germana, l’estrangera. Ambdós hi apareixen com a processos paral·lels però això no ens ha de sorprendre perquè, en el fons, Marçal del que ens parla és d’un profund sentiment de ruptura que li fa qüestionar-se la seva pròpia identitat: la ruptura amb l’amant i el part que la distancia de la filla. En l'entrada d'avui volem centra-nos en aquest segon aspecte.

       Podem establir que els poemes que fan referència al naixement de la filla són els que es troben reunits en la secció «En el desig cicatritzat i en l’ombra», tot i que hem de tenir en compte que reprèn el tema en el poema que clou el llibre.

     L’experiència del part, del naixement d’Heura, és viscuda per Marçal com una ruptura dolorosíssima. Aquell cos que, fins aleshores, era un bocí d’ella ara que «les tisores han destrossat l’arrel» (pàg. 56, v. 4) ha esdevingut un cos aliè. S’ha trencat la unitat que constituïen i la mare ha d’aprendre a relacionar-se amb aquest cos que li és estranger, ha d’aprendre a construir un nou lligam que la uneixi a la filla. Els termes d’aquesta relació mare-filla que serà expressada com un «plaer sagnant» (pàg. 61, v. 1) apareixen condensades en l’epígraf que encapçala la secció.

     Malgrat que en el primer poema, ens digui a través d’un bellíssim oxímoron que ha engendrat la filla amb dolor i l’ha parit amb plaer, hem de veure-hi el sentit més profund: allò que vertaderament va engendrar la filla va ser «la serp del meu sí» (pàg. 51, v. 17) i no «l’espurna que encenia,/ el meu bosc» (vv. 11-12); va ser, doncs, la seva decisió per l’heura i no per la ruda i no la fecundació que és entesa en termes de dolor en el sentit que acabaria amb ruptura. Així doncs, no ens ha d’estranyar que, dos poemes després, faci una descripció del part amb unes imatges tan sagnats com la del tauró que li arrenca una mà o el gall decapitat. Més enllà del dolor físic que pot produir, allò que vertaderament justifica aquesta imatge tan violenta es troba en el terreny psicològic:

«A nivell psicològic, és entesa com una pèrdua del control d’aquell bocí que, durant l’embaràs, ha estat pertinença exclusiva de la mare, cosa que produeix una sèrie de contradiccions al jo líric pel fet de considerar aquest nou cos encara un membre propi del seu i alhora quelcom de ben lluny i estranger» (Climent 2008: 37).

És el que expressa en l’epígraf, es troba amb «la carn [...] davant de mi i en mi» i no sap què fer-ne. Li han pres un bocí molt íntim —«m’has llevat la vida/ que s’arraulia/ sota del meu vestit!» (pàg. 54, vv. 2-4)— i només pot contemplar la filla com un cos estranger que, tanmateix li queda «imprès per sempre, a cor i a sang, / en el desig cicatritzat, i en l’ombra» (pàg. 55, vv. 11-12), en el desig de tenir la filla fet cicatriu —en el cos, balder i ferit— i en el misteri que li espera. Per aquest motiu aquest cos estranger pot ser-li alhora germà: «I, malgrat tot, confosos en un rostre, ell i jo.// I no hi som. És el freu que uneix i que separa/ florit d’escuma nova» (pàg. 56, vv. 9-11). Perquè, malgrat tot, «l’usurpador» que li ha arrancat la filla d’entre les cuixes és «brillant» (pàg. 53) i la filla és l’heura que s’aferra a la vida i pot concebre-la com una «victòria». Perquè «l’aigua no mor en l’aigua» (pàg. 58, v.15) i la mare i la filla no es perdran mai del tot.

     Així doncs, ens trobam aquí amb dues paradoxes que ens permeten veure la dualitat del pensament del jo líric: el part és plaer i dolor alhora i també la filla és estrangera i germana al mateix temps.

     L’altra part essencial de l’epígraf que desenvolupa en molts dels poemes és que aquest bocí que ara s’ha desprès del seu cos és «carn sense paraules». La incomunicació verbal amb la filla «de llenguatge bàrbar» (pàg. 57, v. 5) durant els primers mesos de vida, el fet que el seu plor i els seus mots (pàg. 58) siguin impenetrables, és vista com «un repte que no em deixa/ ni les cames tan sols per a fugir!» (pàg 57. v. 8). Tot esdevenen interrogants que no sap desxifrar per molt que s’hagi preparat per aquest moment abans, «I jo que havia llegit tots els llibres...!». El llibre és en blanc (pàg. 51) i els «ocells salvatges s’han menjat les molles/ que vaig anar deixant per fer camí» (pàg. vv. 4-5) i ja voldria tornar a la infantesa per poder ser més a prop de la filla (pàg. 59/ pàg. 67) però no només no sap com comunicar-se amb Heura sinó que, a més, també dubta sobre com educar-la.
     Tot plegat fa que hagi de replantejar-se els límits de la seva identitat: «(I ara, sovint, el nom se’m fon, sota la sang)» (pàg. 52, v. 16), «Com desxifrar el teu llenguatge bàrbar / i violent que força els meus confins/ fins a la sang» (pàg. 57, vv. 5-7). I viu com una contradicció el fet d’haver d’assenyalar límits a la filla. Com pot fer-li acceptar lligams que limiten el seu vol si ella no hi creu, en brides? Ella que «voldria fer-te esqueneta» (pàg. 70, v. 3) ha d’alçar-li parets a la filla i guardar «dins de l’armari/ entre d’altres disfresses i oripells» «el fuet del domador» (pàg. 67). Aquesta contradicció fa que se senti desdoblada, que la imatge que li ofereix el mirall no li sembli la seva. No sap «qui és que m’omple les mans de maons» (pàg. 70, v.4) ni «qui em dicta les paraules quan et parlo» (pàg. 73, v.1) i es converteix en la «infanticida» (pàg. 72), en la «Impostora» (pàg. 73), que vénen «pel mirall del fons» (pàg. 72, v. 2).
     De totes maneres, ha fet l’aposta per la filla —«els meus ulls han apostat per tu» (pàg. 68)— i l’anima a revoltar-se contra les seves imposicions: «No li facis cas quan Ella et parla,/ encara que m’usurpi veu i rostre./ I si et barra la porta de sortida/ amb el seu cos amorós i brutal/ cal que la matis sense cap recança» (pàg. 73).
     Així doncs, si durant l’etapa de l’embaràs mare i filla eren una unitat, després del part la filla esdevé estrangera, però malgrat les dificultats de la relació, «aquesta guerra que m’uneix a tu/ en un pacte de sang inestroncable» (pàg. 127, vv. 3-4) em permet dir-te també germana: 

El jo líric s’adona de la necessitat de formar dos cossos separats per tal de poder establir una relació amb la filla. L’etapa del món semiòtic ha quedat ja enrere i, el jo líric reconeix que la unitat dels cossos no permetria forjar cap relació amb la filla. És solament amb el sentit d’estrangeria que es pot establir una relació d’amistat i germanor (Climent 2008: 134).

Marçal, Maria-Mercè. La germana, l’estrangera. Barcelona: Edicions del Mall, 1985. 

Climent, Laia. Maria-Mercè Marçal, cos i compromís. València/Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

Comentari del conte «El retorn» de Baltasar Porcel

Baltasar Porcel és un dels narradors contemporanis més destacats de la literatura catalana. Nascut  l’any 1937 i mort el 2009, l’autor andritxol va conrear sobretot la narrativa tot i que també són remarcables les seves incursions en el teatre i la crítica literària. El conte que hem de comentar, «El retorn», fa part del primer recull de l’autor, Crònica d’atabalades navegacions publicat a Edicions 62 (Barcelona) el 1971.
     El tema central de la narració és la recerca frustrada del paradís perdut de la infantesa. Un home de seixanta anys, acompanyat d’un parent, retorna al seu poble amb la intenció de comprar-hi una casa on poder tornar a connectar amb les seves arrels rurals. No cerca altra cosa que retrobar la felicitat d’aquells temps de la infantesa que esdevenen el seu únic recer i que constantment evoca i mitifica per mitjà del record. I és que tots els anys viscuts a França, primer a París, d’on ha de fugir de la invasió alemanya, i després a la ciutat de Toló, on hi forma la família, li semblen un error. Els únics anys que considera aprofitats són els de la infantesa i la primera joventut.

     «El retorn» és, així doncs, un títol del tot justificat i adient amb l’argument del relat. És el retorn a les arrels, l’intent de retrobar l’essència d’aquest «mite llunyà, recreat»  que esdevé la infantesa.

     Podem afirmar que els fets narrats s’estructuren, en bona mesura, de manera lineal —el temps de la història i el temps de la narració coincideixen— i s’organitzen en quatre parts diferenciades. En la primera part, que comprèn els tres primers paràgrafs  i podem identificar com el plantejament, dos homes es troben amb el pagès que els ha de mostrar la finca que un d’ells vol adquirir. La segona part i la tercera les podem considerar el nus de la narració. Amb la segona  assistim a la descripció del personatge que està interessat en la casa, el parent del narrador. Aquests paràgrafs, però, no només ens descobreixen el tarannà del personatge sinó que, a més, ens donen a conèixer el seu passat. És així com podem dir que es trenca la linealitat de què parlàvem abans atès que mitjançant l’ús de l’analepsi el narrador ens explica com ha estat la vida del personatge i què l’ha portat fins al moment actual. La tercera part  s’inicia amb una llarga i minuciosa descripció de la casa i les terres i avança a mesura que els personatges la visiten. En aquest fragment, el narrador, en diverses ocasions, transcriu en estil directe les paraules dels altres dos personatges que ens deixen entreveure que no hi haurà negoci. En el desenllaç, format pels dos darrers paràgrafs, parteixen de la casa i observam com el parent no ha vist acomplertes les seves expectatives. Així doncs, en certa manera, podem dir que el final roman obert perquè la recerca del personatge queda frustrada i desconeixem els camins que pot seguir a partir d’ara.

    El punt de vista des del qual és narrat el conte és intern perquè ens trobam amb un relat en primera persona en el qual el narrador és un personatge de la història: és l’acompanyant del protagonista. En termes de Genette, doncs, es tracta d’un narrador homodiegètic. Tanmateix, podem pensar que aquest narrador gaudeix d’una certa omnisciència pel que fa al seu parent pel tipus d’informació que és capaç de donar-ne —per exemple, és capaç d’accedir als seus records i pensaments, de descriure amb detall la taverna de Toló...

     Un altre tret que hem de destacar d’aquest narrador és la seva gran capacitat descriptiva —ja al primer paràgraf ens descriu perfectament l’ambient que envolta la casa— que sobretot es fa palesa en la tercera part quan descriu exhaustivament les cambres que visita i el lector pot tenir la sensació d’esdevenir els seus ulls i les seves orelles. I diem això perquè el narrador selecciona allò que ens vol mostrar de la casa i, per exemple, s’estén en allò que li crida més l’atenció, s’atura per obrir la llibreria i mirar els dos llibres que hi ha a dintre.

     El personatge central de la història és el parent del narrador que és qui, d’altra banda, és el motor del relat. Com ja esmentàvem al principi d’aquest comentari és un personatge que viu només del record de la que veu com l’única època feliç i profitosa de la seva vida, la infantesa. I és justament aquesta mitificació del passat la que el porta a tornar al poble natal en un intent de recuperar allò que ha perdut. Un intent que acaba en fracàs perquè la casa que visita no el complau: «“Tampoc no és això, no. Un moment, quan he sentit el remuc dels coloms, he pensat que... Però, no, no...”, mormola». Podem observar en aquest personatge una clara influència proustiana.

     L’altre personatge que apareix en el conte és el pagès. Així com del seu parent el narrador ens informa del seu pensament, el seu estat d’ànim i la seva història, del pagès només ens n’ofereix la descripció física. Malgrat tot, se’n desprèn la seva despreocupació i, segons el parent, la seva manca d’interès per a efectuar la venda: «”Aquest tipus no va de què es vengui això; ara tot està embullat i ningú no li fa els comptes”, murmura el meu parent».

      A banda d’aquests tres personatges, també n’apareixen uns altres que només s’esmenten: el procurador que ha enviat al parent del narrador a veure la casa, el soci amb qui aquest munta el negoci a París, la seva família (els seus pares, l’avi, l’esposa, el sogre i els dos fills), la família del pagès i el capellà que havia viscut en la casa i havia deixat els dos llibres.

     Si els personatges i la manera com els presenta el narrador són essencials en el conte, també ho és, en gran part, l’entorn en què es desenvolupa l’acció. L’espai, com dèiem més amunt, és descrit amb gran detall i amb una adjectivació abundant i precisa. El narrador, així com tampoc no ens dóna el nom dels personatges, no posa nom al poble en el qual transcorre la història i només s’hi refereix amb els sintagmes «[el] poble de l’illa» i «el poble illenc». Tanmateix ens ofereix algunes pistes que ens permeten identificar-lo amb el poble d’Andratx. En primer lloc, hem de fer referència al fet que Andratx apareix com a escenari de moltes de les obres de Baltasar Porcel —també a d’altres contes d’aquest recull— i els estudiosos han parlat, fins i tot, del «mite d’Andratx» en la seva obra. Mite que Rosa Cabré equipara al de Bearn:

L’illa de Mallorca ha generat dos grans mites literaris: el mite de Bearn i el mite d’Andratx, tots dos formulats i divulgats críticament per Joaquim Molas. El primer, construït per Llorenç Villalonga, constitueix l’elegia d’un món, l’aristocràtic i racionalista, en vies d’extinció. El segon, dissenyat per Baltasar Porcel, reconstrueix el món rural, difícil i eixut de la seva infantesa, que lluita per la supervivència[1].

     En segon lloc, hem d’esmentar també les referències al paisatge que fa el propi narrador i que no contradiuen la nostra hipòtesi: ens parla de les possessions que visitava el protagonista quan era petit, de les marjades i els pujols que envolten la finca, dels torrents, de la vall, de la serralada pinosa...

     La importància de l’espai en aquest relat rau en l’estret lligam que hi sent el protagonista. El poble és l’escenari de la infantesa del personatge i, per tant, és també mitificat. És l’objecte de la seva recerca, el que el pot fer retornar al seu paradís perdut: «(...) viu dominat pel record de la seva existència rural: d’un mite llunyà, recreat. Però aquí no li queda res: cobrà en diners la seva part d’herència. I ara ha vingut perquè vol comprar una casa, terra. I tornar, caminar per la vall...».

     Pel que fa al temps intern, hem de dir que l’acció té una durada breu: s’inicia el migdia d’un dia clar de maig i finalitza el mateix capvespre. D’altra banda, ja assenyalàvem quan hem parlat de l’estructura, l’anacronia de la segona part amb la qual assistim al passat del protagonista.

     El temps històric o extern ve assenyalat al cinquè paràgraf quan el narrador fa referència a l’època que el protagonista va passar a París: «assistia als mítings esquerrans i, en arribar els alemanys, el seu soci el va denunciar per resistent. L’embarcaren en un tren de presoners». Clarament fa referència a l’ocupació de París per part dels nazis en la dècada dels quaranta. Un poc més endavant el narrador ens diu que «el meu parent ha estat vint anys treballant una mitjana diària de setze hores». Aquestes informacions ens permeten situar, amb tota certesa, l’escena que se’ns descriu als anys seixanta.     

     A tall de conclusió podem dir que amb «El retorn» Porcel se’ns mostra com un gran contista. El detallisme en les descripcions, el domini del llenguatge, la precisió i l’encert en l’adjectivació, la manera brillant com el narrador ens condueix al llarg de l’episodi i ens introdueix els pensaments i les paraules de la resta de personatges o el tractament del motiu de la mitificació de la infantesa són alguns dels punts més destacables i reeixits de la narració.

           

[1] (1994) Cabré, Rosa. «Història i construcció del mite d’Andratx» (pàg. 85). Dins: DDAA. Baltasar Porcel, de la realitat al mite. Antologia crítica. Govern Balear. Conselleria de Cultura, Educació i Esports.

«Necrofília» - La germana, l’estrangera. Maria Mercè Marçal

Marçal, Maria-Mercè. La germana, l’estrangera.
Barcelona: Edicions del Mall, 1985. 

Si al principi de Terra de Mai (1985) el jo líric expressa la passió sense brides i la unió extrema de les amants que en el mirall constitueixen una sola imatge i a mesura que avancen les sextines s’apunta cap a la ruptura fins a l’arribada de l’ombra i del corb, «Sang presa» és la constatació d’aquest dolorós trencament.

     Escrit en decasíl·labs lliures, «Necrofília» fa part d’aquesta secció que tot just esmentàvem, «Sang presa». Ara el mirall s’ha trencat en mil bocins i ha deixat només un doll de sang morta, presa, de sang que ja no corre. En els poemes d’aquesta secció Mai esdevé l’illa impenetrable, l’absència duríssima que igualment fa de jou inevitable del jo. Així, la que abans era «Mercè de sal a mercè del desig» («Mai»,v. 37) ara esdevé el «gos fidel/ al regust de la mort» («He canviat set cops...», v. 10-11) que intenta refer-se, que tracta de desfer-se del record de l’amant sense èxit, que interroga el mirall a la recerca de l’assassí que ha acabat amb la relació. 

     Una cita de Renée Vivien encapçala el poema —Et j’aimerai ta mort dans la nuit de la mer— i amb ella s’inicia la idea del jo que fa l’amor amb el cadàver, amb allò que queda de la relació entre les dues. Una idea que Marçal pren de Les fleurs du mal de Baudelaire. En el poema el trencament de la relació amorosa és objectivat a través del correlat del cadàver, a través de l’evocació de la relació amb l’acte necrofílic.

     Malgrat la manca de divisió estròfica podem assenyalar tres parts ben diferenciades en la composició. La primera, constituïda pels quatre primers versos, és la confessió del jo que desitja posseir una vegada més l’amant, encara que ara només sigui un cadàver, les runes d’una relació passional que havia estat molt intensa. El vers «d’aquella primavera mal colgada» (v. 2) és precisament el que ens indica que el cadàver són les despulles de la relació —d’aquell moment sublim, de primavera, de felicitat i de desig— que han estat «mal colgades», que encara no han estat superades i relegades al passat.  Són els «còmplices volgudament maldestres/ de l’assassí» els que retenen aquest passat i no li permeten deixar-lo enrere. D’aqueta manera el jo constata que la llavor de l’assassí, el germen de la ruptura, el que acabaria provocant la separació, ja hi era present durant la relació. De fet «tu i jo» no som simples víctimes d’aquest assassí que ens ha acabat destruint sinó que en som còmplices, l’hem alimentat i l’hem fet créixer malgrat que fos «de sotamà» (v. 4) i ens pogués passar  desapercebut.[1]

     La segona part (vv. 5-13) és el camí que ha hagut de recórrer el jo per tal de trobar «l’ocell encara convulsament agònic» (vv. 10-11), el cadàver. Ha caminat per un paisatge sense fites, desorientada, un camí sense cap senyal que pogués ajudar-la a fer el sender, un camí verge «damunt la neu» (vv. 5) hostil no només per la fredor sinó també perquè només li portava «roses torturades» (v. 8), tots els obstacles que varen haver de passar plegades i que els han matant. Les roses de la primavera que abans eren el punt àlgid de l’amor, el «carboncle», són ara roses torturades, un record dolorós. Dels versos cinc al vuit ens trobam, doncs, amb la síntesi de la passió turbulenta que ha viscut amb l’amant, d’aquest camí de retorn cap a ella en la nit i el seu record.

     Els versos 10-14 són la trobada de l’amant com un ocell agònic estès sobre el fang, trepitjat i arrossegat pels cavalls que abans eren la passió folla i sense brida. Unes imatges cruentíssimes que expressen que aquell amor sense brida que era el que sempre havia reclamat ha acabat sent, en certa manera, l’assassí —els indicis de ruptura, com dèiem al principi, ja hi eren des del començament.

     En la tercera part (vv. 12-21) el jo que volia fer l’amor amb el cadàver i ha anat a cercar-lo, finalment, s’atreveix a mirar-lo als ulls i fer-li l’amor. Amb el bes sent que allò que besa és mort, és una «boca sense bleix» (v. 15), i sent el contrast entre el seu cos vivent i la fredor del mort. Els ulls de l’amant que abans la reflectien i li feien de mirall, que les mostrava a ambdues com una cosa sòlida, ara són cecs. La mirada és morta, és la d’un cadàver, i el mirall és sagnant, s’ha trencat perquè «tu i jo» ja no existim. Hem d’observar aquí, tanmateix, la dependència del jo en relació a l’amant. Aquest mirall que ara només fa ferida i li mostra la ruptura, que és com el cadàver, encara la retén, «em xuclava» (v.19). El jo és encara dependent d’aquesta relació que s’ha mort i, per això, insistent comet l’acte necrofílic i fa l’amor amb l’absència, amb el record, amb tot allò que l’assassí s’ha emportat. Per això, ara els cucs —allò que devora el cadàver— li prenen el desig, «rauen, sorneguers, la seda/ erta del meus ulls» (vv. 20-21), li roseguen els ulls i el plaer que hi desava abans.

     D’aquest poema, doncs, es traspua l’experiència duríssima de la ruptura d’una relació que el jo no és capaç de superar encara. «Necrofília» és l’evocació d’aquell amor que ja ha mort però que encara l’absorbeix. Lluny de ser el record idealitzat, però, ens trobam amb uns versos d’una expressivitat i d’una violència impactant, uns versos punyents que són l’expressió d’un trencament sagnant, d’una ferida encara oberta. 

[1] En el poema següent, Marçal insisteix en aquesta idea en dir que «Víctima i assassí/ van fer un pacte de sang» (pàg. 101, vv. 1-2).

Mentrestant agafa'm la mà

Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà.
  Barcelona: Proa, 2010

Ahir, dia 9 de maig, els amics de l'escamot de poesia Fartdart tornaren a convidar-nos a la tertúlia poètica de cada mes. L'altell de la Llibreria Lluna, sempre obert a activitats, va tornar a acollir el cercle poètic. En l'anterior trobada, en motiu del dia Internacional de la Poesia, va sorgir el nom de Kirmen Uribe —que l'any passat tenguérem el gust d'escoltar al Festival de Poesia de la Mediterrània— i el seu recull Mentrestant agafa'm la mà i ahir fou un plaer complir amb el compromís. 

   Mentrestant agafa'm la mà és la traducció de l'antologia de poemes de Kirmen Uribe, Bitartean heldu, que va ser premiada amb el Premi Nacional de La Crítica 2001. Jon Elordi i Laia Noguera foren els encarregats l'any 2010 de traduir els poemes d'Uribe i l'editorial Proa ens els ofereix en una interessant edició bilingüe. 

     «La guerra, la infantesa, el pare mort, la família i els ancestres, els valors, els pescadors, el mar, i la terra, la poesia, la llengua, i sobretot una sublim habilitat de lligar amb la persona, l'anècdota amb la transcendència, el passat amb el futur. Això és el que es troba a Mentrestant dóna'm la mà», ens en diu Antoni Riera al seu sempre interessant blog, L'estenedor. 

       Àngel Luis Merlo va ser l'encarregat de presentar-nos el llibre i d'encetar la lectura de poemes. Com és habitual a les tertúlies de Fartdart, cada assistent va compartir els poemes que més l'havien corprès per entre tots comentar-los i fruir-los. 
       Una poesia, la de Kirmen, que ens és sorprenentment propera, que ens fa de mirall i tornaveu. Una poesia calidoscòpica, digueren, que combina poemes narratius amb poemes més lírics. Una poesia que vàrem tenir el paer de compartir amb els amics de Fartdart i la Llibreria Lluna. «Perquè la poesia no són només els llibres, tot i que en els llibres se’ns manifesti, la poesia és una actitud davant la vida, una pràctica, una convicció que espontàniament genera comprensió perquè, de fet, no ha de vendre, sinó que s’ha de compartir i ha d’incitar a compartir»[1]

    La proposta per a la propera tertúlia va ser la veu d'Antonina Canyelles amb el seu darrer llibre, La duna i la cascada. Ens trobarem al mateix escenari de sempre el divendres dia 31 de maig, a les 19:00 per tornar a compartir la poesia. Mentrestant, gaudirem del plaer de llegir-la en la solitud de la cambra. 

---

[1] Miquel Martí i Pol a la Lliçó inaugural del curs acadèmic 1998-1999 de la Universitat Autònoma de Barcelona

Joan Margarit al claustre del Ramon Llull

Avui, dia 8 de maig, el claustre del Ramon Llull ha acollit, en el marc del XVIè Festival de Poesia de la Mediterrània, el recital d'una de les veus poètiques actuals més estimades de les nostres lletres, la veu del mestre Joan Margarit. 

     Un rapsode excel·lent que ens ha guarit de la intempèrie moral amb els seus excel·lents poemes. Uns poemes que des de la sinceritat d'una vida ens fan ressonar les nostres parts més íntimes. 

    Si no heu tengut l'oportunitat de venir aquest matí a la Universitat, tornam a tenir una cita amb Margarit a la Lliberia Jaume de Montsó de Palma avui horabaixa a les 19:30. 

     Tanmateix no ens podem estar de compartir amb vosaltres un dels poemes que ens ha recitat avui i repescar el Via Llibre de la setmana passada. Esperam que en gaudiu tant com nosaltres, i que estimeu també aquest instant que ens regala. 

Brindis

Més junts del que ningú no sabrà mai

alcem les dues copes.

Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l'altre. 

Un home i una dona, en un instant, 

poden equivocar-se.

Però l'instant no tornarà mai més. 

Toni Gomila torna al Mar i Terra

Toni Gomila torna al Teatre Mar i Terra de Palma amb Acorar, l'èxit que l'acompanya des de l'any 2011. L'obra ha estat guardonada amb nombrosos premis i distincions, com ara el Premi Crítica Serra d'Or al millor text teatral, i en la seva gira arreu dels teatres catalans ja ha sumat més de vint mil espectadors.

     Probablement aquesta tan bona acollida del text es deu al fet que Gomila ha sabut combinar magistralment localitat i universalitat. Santi Fondevila ho destaca al Time Out: «Acorar és un text que supera la realitat illenc perquè els paranys de la societat globlitzada són arreu del món i la ignorància d'allò que ens envolta és cada vegada més gran [...]». La crítica hi està d'acord: Acorar és un de les millors obres dels darrers anys, és una fita més en la consecució d'un teatre català en majúscula. Els qui encara no hem anat a veure-la en tornam a tenir ocasió aquests dies; el 7 i 8 de març i del 30 d'abril al 3 de maig, Produccions de Ferro tornarà a omplir la sala del Mar i Terra. No ens ho volem perdre!

«Anau a veure Acorar, aneuhi amb ganes de deixar-vos anar en el devessall de paraules, en el festival de mots, en l'enfilall d'imatges que l'Antoni Gomila us oferirà [...]. Acorar fa el que el mateix mot diu: se'ns posa dins el cor i, segons com, acaba amb nosaltres, ens aniquila [...]. El text diu veritats que et deixen abaltit [...]. I ho fa moderníssimament, joiosament, sense histrionisme nostàlgic ni temptacions populistes.» (Antoni Vives, Ara)

    

I Jornades sobre edició independent a Can Danús

El col·lectiu Comerciants de Núvols continua amb la seva activitat frenètica. Can Danús acull aquests dies (24, 25 i 26 d’abril), Edicionària, les primeres jornades sobre edició independent a Mallorca. Unes jornades que pretenen analitzar l’actual sector editorial independent a Mallorca així com visibilitzar i posar en contacte els agents d’aquest entramat.

   Hi participen Rua Ediciones, Bilibú/Sr. Ferrer, Edicions del Despropòsit, AdiA Edicions, Edicions Un Cop d’Ull, Autsider Comics, Libréd Editors, Casbierta-ed, Dolmen/Òrbita i La Baragaña.

  Amb activitats obertes al públic i d’altres exclusives per als editors, Edicionària té l’objectiu d’obrir el debat i el diàleg sobre l’edició independent amb les aportacions d’autors, llibreters, editors, crítics, dissenyadors... per mitjà de diverses taules de treball i conferències. La finalitat d’Edicionària, com ens expliquen els Comerciants de Núvols des de la seva nova plana web —visitau-la aquí!—  és generar un marc de diàleg permanent i obrir la possibilitat a propostes de cooperació entre tots els agents implicats en l’edició.

    L’acte final, dia 26, també promet: mostra d’expositors de les editorials participants, exposició sobre llibres i arts, concerts de  Salvatge Cor i Sons de Mallorca i trobada culinària.

             Aquí en teniu el programa:

Dijous 24 d’abril:

-          10.30-12.30h Grup de treball (editors) – *Activitat restringida als editors i als col·laboradors i participants de les taules rodones.

“Editorials. Anàlisi del sector independent i propostes de gestió” (Coordina: Javier Vellé, membre de Comerciants de Núvols i editor).

Presentació de les editorials i editors participants.

Debat obert: anàlisi del sector des de les experiències singulars dels participants. Volum d'edició del sector. Autors i gestió de drets. Altres projectes i dinàmiques editorials de referència. Conclusions.

Debat obert: punts comuns del sector i propostes per aglutinar dinàmiques de treball i expansió dels projectes editorials (producció, distribució i promoció).

-          12.30-13.30h Taula rodona (editors) – *Activitat oberta al públic

Reflexions i conclusions. Debat obert.

-          17.30h Taula rodona – Activitat oberta al públic

"Crítica literària, periodisme cultural i autors" (Coordina: Elisenda Farré, membre de Comerciants de Núvols i professora).

Participants: Antoni Serra, crític literari i escriptor; Francesc M. Rotger, periodista; Nicolau Dols, professor de la Universitat de les Illes Balears; Carles El Saure, escriptor.

Divendres 25 d’abril

-          10.30-12.30h Taula rodona – Activitat oberta al públic

“Disseny, impressió i producció digital” (Coordina: Damià Rotger Miró, dissenyador i tipògraf).

Participants: Damià Rotger Miró, dissenyador i tipògraf; Imprenta Ingrama; Paz Alomar, enquadernadora; Toni Ferrà, expert en suports digitals.

-          17.30h Taula rodona – Activitat oberta al públic

“Distribució, venda i recursos d’Internet” (Coordina: Comerciants de Núvols).

Participants: Glòria Forteza-Rey, llibretera; Benjamí Villoslada, bitòleg; i Francesc Sanchís, president del Gremi de llibreters i distribuïdor.

Dijous 26 d’abril

-          11-19h Mostra d'expositors de les editorials participants

-          13h Vermut + Recital (Salvatge cor)

-          14.30h Degustació gastronòmica literària: “Menjador de llibres”

-          18h Clausura jornades + Concert "Sons de Mallorca"

De poesia i fotografia. Sentits de tardor a Comerciants de Núvols

Catàleg de l'exposició

El passat dijous dia 10 d’abril el casal Can Danús, seu de l’associació Comerciants de Núvols, va acollir la inauguració de l’exposició “Sentits de tardor” que ens convida a gaudir del maridatge perfecte entre dues arts que s’agermanen, la fotografia i la poesia.

Vint-i-cinc anys després de l’aventura empresa amb “Els perfils de la llum” que reunia fotografies de Bernat Campins i poemes de Maria Victòria Secall, Llorenç Capellà i Salvador Obiols, entre d’altres, el fotògraf torna a convidar quatre poetes a interpretar les seves imatges. Mercè Bernat, Àngels Cardona, Salvador Obiols i Maria Victòria Secall omplen de versos la mirada de Campins. Una mirada de tardor amarada d’arrels i d’essència que fita el futur. Una mirada subtil que sap retratar l’instant precís, mar, barques, dona, ocell…

M.V. Secall i À. Cardona durant el recital

         

Si no vàreu tenir l’ocasió d’assistir a la inauguració i sentir les veus en recital d’Àngels Cardona i Maria Victòria Secall, els Comerciants de Núvols i “Sentits de tardor” us esperen a Can Danús les properes setmanes. Mentrestant, aquí us en deix un petitíssim tast:

 

XVI Festival de Poesia de la Mediterrània

Comença l’abril i, tot just unes setmanes després de celebrar el dia Internacional de la Poesia, continua la festa del vers. El festival de Poesia de la Mediterrània ha arribat aquest dijous (3 d’abril) a la seva setzena edició i el Teatre Principal de Palma ha tornat a ser l’escenari dels convidats de Biel Mesquida.

S’aixeca el teló i tretze poetes d’arreu del món seuen expectants al voltant de les taules. Hi ha vi i espelmes, aliment i llum, i ja es respira poesia. Biel Mesquida, cappare del Festival, recita "Domini màgic" i fa present l'immortal Vinyoli. Ens dóna la benvinguda i ens parla de poesia, del missatge reivindicatiu i transgressor que pot transmetre, de la llengua i la cultura que ens cal vindicar, del goig de compartir aquesta lluita. 

Mateu Xurí encén la flama del vers amb la seva paraula viva. El segueixen Louise Warren, Christian Sinicco, Pedro Sena-Lino, Rodrigo Rey, Blanca Luz Pulido, Roger Pelàez, Adnan Özer, Antoni Marí, Glòria Julià, Dionisio, Mezouar El Idrissi i Lucfia Pietrelli. S'ha fet el silenci entre el públic i, extasiats, gaudim de la sonoritat de la llengua, de cada vers, de cada mot. S'ha fet poesia. En arribar a casa omplirem cada so d'un nou sentit perquè els poemes s'han fet llibre i ens continuaran acompanyant, ens faran un poc més lliures. 

A la cruïlla entre realitat i ficció. Una autoficció catalana, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys

Els límits entre ficció i realitat no han estat mai fronteres impermeables i, tot i que com bé alertaven Wellek i Warren a Teoría literaria (1981), no s’ha de caure en el parany de justificar una obra literària només per la biografia de l’autor, és innegable que la pròpia vida i les pròpies experiències no només han trobat el seu camí en la literatura autobiogràfica sinó que també s’han emprat sovint com a font per a la literatura ficcional.
    Ha estat en la literatura contemporània quan s’han explorat més les possibilitats d’aquest encreuament entre realitat i ficció i, en aquest sentit, l’autoficció ha estat, potser, el gènere que més ha tensionat els conceptes de ficció i no ficció en els darrers temps. Molt propera a dos gèneres clarament oposats, l’autobiografia i la novel·la, l’autoficció en qüestiona els seus límits a partir del trànsit entre dos pactes: el pacte autobiogràfic i el pacte narratiu o ficcional. Va ser l’any 1977 quan, arran de la publicació de Fils, Serge Doubrovsky va donar nom al recurs que consisteix a convertir l’autor en l’objecte i el subjecte de la història. Presentats sota l’etiqueta de novel·les, les autoficcions ens proposen la identificació entre autor, narrador i protagonista a través de la coincidència nominal. 

Per a Manuel Alberca, un dels màxims investigadors del gènere en l’àmbit hispànic, és imprescindible aquesta condició d’homonímia. Ara bé, és també cert que en alguns relats autoficcionals el narrador protagonista no revela en cap moment el seu nom ni cap altre personatge en fa referència. És el que Alberca a El pacto ambiguo (2007) anomena «nomínies suggerents», unes novel·les que problematitzen la qüestió del nom propi i relativitzen la seva importància. Tanmateix, és necessari que es donin unes condicions implícites i explícites —des del paratext, per exemple— que ens permetin la identificació de l’autor amb el narrador protagonista.

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona: Columna, 2008) és una d’aquestes «nomínies suggerents». La veu que ens parla no s’identifica explícitament en cap ocasió amb el nom de l’autora però els elements que ens fan pensar que efectivament qui ens parla és Llucia Ramis es donen ja des del paratext.

Per començar, ens hem de fixar en la contraportada del llibre, ocupada tota sencera per una fotografia de l’autora. Només l’acompanyen unes ratlles en les quals ja s’hi imposa la primera persona: «Tinc 30 anys. Em sento com una musa en excedència, ja no sóc una jove promesa ni tinc un càrrec reconegut. Ni apunto enlloc ni he assolit res. Sóc una incògnita». I primera incògnita per al lector, qui ens parla en aquesta contraportada? És la veu de l’autora que s’ha girat a mirar-nos o és la d’un personatge?

Continuem analitzant els elements externs del llibre. Fixem-nos en la solapa interior. Torna a citar les paraules que transcrivíem fa tot just un moment i hi afegeix el següent: «Així es veu a si mateixa la protagonista d’aquesta història el dia que fa 30 anys, un 23 d’abril, quan es desperta amb un desconegut i pensa que ja no té edat per fer aquestes coses. Mallorquina de naixement, treballa com a periodista en un diari de Barcelona. [...]». I aquí ja s’activen totes les alarmes, aquesta «protagonista» no s’assembla escandalosament a l’autora? És difícil llegir aquest resum i no tornar a pujar la vista per llegir la breu ressenya biogràfica que apareix en la mateixa solapa.            

Llucia Ramis Laloux neix a Palma l’any 1977 el dia de Sant Jordi. Als divuit anys s’instal·la a Barcelona per estudiar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma i des d’aleshores viu en aquesta ciutat fent de periodista. Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys es publica el febrer de l’any 2008 —quan encara, doncs, no ha complert els 31— i és la seva primera ¿novel·la? Segona incògnita. Efectivament, el subtítol del llibre vol deixar clara la seva adscripció genèrica, «una novel·la descarada per als qui són a la trentena», però fins i tot abans d’haver començat a llegir-la el lector ja es troba amb el dubte de si el que s’hi relatarà és o no la vida de Llucia Ramis o, si més no, si s’hi inspira.

Amb el dubte sobrevolant iniciam la lectura i ens deixam endur per aquesta atractiva veu en primera persona que ens fa seguir-li els passos per una Barcelona que és convertida gairebé en personatge. I, des del primer moment, ens hi sentim atrapats. La narradora ens obre la porta al curs del seu pensament, fins i tot, quan potser no hauria de fer-ho: «això és un secret i no hauria de contar-lo» (2008: 195) i esdevé l’essencialment protagonista. Amics, amants, records, preocupacions, bars, festes, cerveses i més cerveses senyoregen el relat però allò important, tanmateix, és que, com bé ens prometia el resum de la solapa, la novel·la esdevé una «descarada» reflexió sobre aquest moment vital en què ja és un fet constatat que et trobes immers en el món dels adults, aquest precís moment en què entres en la trentena. Aquest moment en què encara ets jove però t’adones que has deixat de ser «una jove promesa», en què ja has acomplert alguns dels objectius que t’havies marcat —«teníem un propòsit i l’hem assolit. Això ja no és un joc. No juguem a ser poetes o periodistes o pintors, ja ho som. Hem arribat tan lluny com ens proposàrem» (2008: 81)— però encara te’n queden moltíssims d’altres que encara consideres que no has de plantejar-te —«quan fas trenta anys, tothom vol un fill teu» (2008: 59).

Una reflexió que s’amaga rere totes les coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, de tot un caramull d’anècdotes que pretenen aparentment només divertir-nos. I alhora l’original retrat d’una generació, la dels fills de la transició. Una generació de «burgesos low cost» que viu en la inestabilitat d’uns treballs precaris i que no és plenament independent perquè encara ha de recórrer als seus pares a l’hora de prendre les decisions importants. L’autora no té la voluntat de teoritzar seriosament sobre aquesta generació però a través dels petits detalls, d’històries i situacions estrambòtiques la retrata fidelment.

La protagonista troba aixopluc sota aquesta etiqueta generacional, sota les històries dels seus amics —en Blai, que «només sap dibuixar rostres envellits» (2008: 9) i no aconsegueix retratar-la; na Cati que reuneix tots els seus examants abans de casar-se; na Sophie; n’Elba, i en Nil, que la bateja de «postcínica» i que acaba d’hipotecar-se amb la seva germana— però, tanmateix, a través d’ells i les seves paraules construeix la seva identitat.

Entremig de tot això, una història novel·lesca d’una bossa verda i una carta i una realitat, haurà de plegar de la feina en acabar-li el contracte i abandonar el pis on viu. «No, vull marxar de Barcelona, però encara no sé on. A Madrid, potser, o al País Basc. Estic mirant curros a Berlín. Potser puc fer classes d’espanyol. O de català fins i tot» (2008: 201). Però, com de sobte, arriba el «dilluns i ningú no m’espera. Hauria de prendre una decisió» (2008: 222) i la narradora atura aquí el seu relat i quedam sense saber si, finalment, complirà o no la promesa de marxar de Barcelona.

El temps ens ha dit que Llucia Ramis va guanyar el premi Josep Pla amb la seva segona novel·la Egosurfing (2010), que va provar sorts a l’Argentina, i que fa uns mesos va reaparèixer amb força a l’escena literària catalana amb la publicació de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (2013), una «novel·la» i no una autobiografia, com bé alerta en les primeres pàgines, que relata la història de la seva família —comptat i debatut, una nova autoficció que llegirem amb moltes ganes.

     I si ja havíem acceptat que Llucia Ramis a Coses que et passen a Barceclona quan tens 30 anys havia jugat amb nosaltres i ens havia fet posar sota la sospita de si els fets relatats eren reals o ficticis, els «Agraïments» acaben de confirmar-nos la naturalesa autoficcional del relat. «N’Alícia, en Tià, en Pablo i n’Anita, els autèntics protagonistes» (2008: 225), «en Sergio, que em batejà com a “postcínica”» (2008: 225), «en Santi, que va saber retratar-me» (2008: 226).

Què és realitat i ficció en el relat? Només ha disfressat els noms i ha exagerat alguns fets reals? Quines són les històries inventades i les històries reals? Potser la resposta és que no és la nostra tasca esbrinar-ho. Potser el que ens cal és acceptar que realitat i ficció no són dues entitats monolítiques i gaudir del joc. «No és que no sapiguem distingir la ficció de la realitat, és que res no és autèntic. Falta crèdit. Som uns tramposos» (2008: 213). Perquè si el poeta és un fingidor, com deia Borges, l’escriptor d’autoficcions també ho és i, així com en Blai «es mescla amb els seus models dins dels quadres» (2008: 62), també l’autora es mescla amb els seus personatges dins Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys.