Comentari del conte «El retorn» de Baltasar Porcel

Baltasar Porcel és un dels narradors contemporanis més destacats de la literatura catalana. Nascut  l’any 1937 i mort el 2009, l’autor andritxol va conrear sobretot la narrativa tot i que també són remarcables les seves incursions en el teatre i la crítica literària. El conte que hem de comentar, «El retorn», fa part del primer recull de l’autor, Crònica d’atabalades navegacions publicat a Edicions 62 (Barcelona) el 1971.
     El tema central de la narració és la recerca frustrada del paradís perdut de la infantesa. Un home de seixanta anys, acompanyat d’un parent, retorna al seu poble amb la intenció de comprar-hi una casa on poder tornar a connectar amb les seves arrels rurals. No cerca altra cosa que retrobar la felicitat d’aquells temps de la infantesa que esdevenen el seu únic recer i que constantment evoca i mitifica per mitjà del record. I és que tots els anys viscuts a França, primer a París, d’on ha de fugir de la invasió alemanya, i després a la ciutat de Toló, on hi forma la família, li semblen un error. Els únics anys que considera aprofitats són els de la infantesa i la primera joventut.

     «El retorn» és, així doncs, un títol del tot justificat i adient amb l’argument del relat. És el retorn a les arrels, l’intent de retrobar l’essència d’aquest «mite llunyà, recreat»  que esdevé la infantesa.

     Podem afirmar que els fets narrats s’estructuren, en bona mesura, de manera lineal —el temps de la història i el temps de la narració coincideixen— i s’organitzen en quatre parts diferenciades. En la primera part, que comprèn els tres primers paràgrafs  i podem identificar com el plantejament, dos homes es troben amb el pagès que els ha de mostrar la finca que un d’ells vol adquirir. La segona part i la tercera les podem considerar el nus de la narració. Amb la segona  assistim a la descripció del personatge que està interessat en la casa, el parent del narrador. Aquests paràgrafs, però, no només ens descobreixen el tarannà del personatge sinó que, a més, ens donen a conèixer el seu passat. És així com podem dir que es trenca la linealitat de què parlàvem abans atès que mitjançant l’ús de l’analepsi el narrador ens explica com ha estat la vida del personatge i què l’ha portat fins al moment actual. La tercera part  s’inicia amb una llarga i minuciosa descripció de la casa i les terres i avança a mesura que els personatges la visiten. En aquest fragment, el narrador, en diverses ocasions, transcriu en estil directe les paraules dels altres dos personatges que ens deixen entreveure que no hi haurà negoci. En el desenllaç, format pels dos darrers paràgrafs, parteixen de la casa i observam com el parent no ha vist acomplertes les seves expectatives. Així doncs, en certa manera, podem dir que el final roman obert perquè la recerca del personatge queda frustrada i desconeixem els camins que pot seguir a partir d’ara.

    El punt de vista des del qual és narrat el conte és intern perquè ens trobam amb un relat en primera persona en el qual el narrador és un personatge de la història: és l’acompanyant del protagonista. En termes de Genette, doncs, es tracta d’un narrador homodiegètic. Tanmateix, podem pensar que aquest narrador gaudeix d’una certa omnisciència pel que fa al seu parent pel tipus d’informació que és capaç de donar-ne —per exemple, és capaç d’accedir als seus records i pensaments, de descriure amb detall la taverna de Toló...

     Un altre tret que hem de destacar d’aquest narrador és la seva gran capacitat descriptiva —ja al primer paràgraf ens descriu perfectament l’ambient que envolta la casa— que sobretot es fa palesa en la tercera part quan descriu exhaustivament les cambres que visita i el lector pot tenir la sensació d’esdevenir els seus ulls i les seves orelles. I diem això perquè el narrador selecciona allò que ens vol mostrar de la casa i, per exemple, s’estén en allò que li crida més l’atenció, s’atura per obrir la llibreria i mirar els dos llibres que hi ha a dintre.

     El personatge central de la història és el parent del narrador que és qui, d’altra banda, és el motor del relat. Com ja esmentàvem al principi d’aquest comentari és un personatge que viu només del record de la que veu com l’única època feliç i profitosa de la seva vida, la infantesa. I és justament aquesta mitificació del passat la que el porta a tornar al poble natal en un intent de recuperar allò que ha perdut. Un intent que acaba en fracàs perquè la casa que visita no el complau: «“Tampoc no és això, no. Un moment, quan he sentit el remuc dels coloms, he pensat que... Però, no, no...”, mormola». Podem observar en aquest personatge una clara influència proustiana.

     L’altre personatge que apareix en el conte és el pagès. Així com del seu parent el narrador ens informa del seu pensament, el seu estat d’ànim i la seva història, del pagès només ens n’ofereix la descripció física. Malgrat tot, se’n desprèn la seva despreocupació i, segons el parent, la seva manca d’interès per a efectuar la venda: «”Aquest tipus no va de què es vengui això; ara tot està embullat i ningú no li fa els comptes”, murmura el meu parent».

      A banda d’aquests tres personatges, també n’apareixen uns altres que només s’esmenten: el procurador que ha enviat al parent del narrador a veure la casa, el soci amb qui aquest munta el negoci a París, la seva família (els seus pares, l’avi, l’esposa, el sogre i els dos fills), la família del pagès i el capellà que havia viscut en la casa i havia deixat els dos llibres.

     Si els personatges i la manera com els presenta el narrador són essencials en el conte, també ho és, en gran part, l’entorn en què es desenvolupa l’acció. L’espai, com dèiem més amunt, és descrit amb gran detall i amb una adjectivació abundant i precisa. El narrador, així com tampoc no ens dóna el nom dels personatges, no posa nom al poble en el qual transcorre la història i només s’hi refereix amb els sintagmes «[el] poble de l’illa» i «el poble illenc». Tanmateix ens ofereix algunes pistes que ens permeten identificar-lo amb el poble d’Andratx. En primer lloc, hem de fer referència al fet que Andratx apareix com a escenari de moltes de les obres de Baltasar Porcel —també a d’altres contes d’aquest recull— i els estudiosos han parlat, fins i tot, del «mite d’Andratx» en la seva obra. Mite que Rosa Cabré equipara al de Bearn:

L’illa de Mallorca ha generat dos grans mites literaris: el mite de Bearn i el mite d’Andratx, tots dos formulats i divulgats críticament per Joaquim Molas. El primer, construït per Llorenç Villalonga, constitueix l’elegia d’un món, l’aristocràtic i racionalista, en vies d’extinció. El segon, dissenyat per Baltasar Porcel, reconstrueix el món rural, difícil i eixut de la seva infantesa, que lluita per la supervivència[1].

     En segon lloc, hem d’esmentar també les referències al paisatge que fa el propi narrador i que no contradiuen la nostra hipòtesi: ens parla de les possessions que visitava el protagonista quan era petit, de les marjades i els pujols que envolten la finca, dels torrents, de la vall, de la serralada pinosa...

     La importància de l’espai en aquest relat rau en l’estret lligam que hi sent el protagonista. El poble és l’escenari de la infantesa del personatge i, per tant, és també mitificat. És l’objecte de la seva recerca, el que el pot fer retornar al seu paradís perdut: «(...) viu dominat pel record de la seva existència rural: d’un mite llunyà, recreat. Però aquí no li queda res: cobrà en diners la seva part d’herència. I ara ha vingut perquè vol comprar una casa, terra. I tornar, caminar per la vall...».

     Pel que fa al temps intern, hem de dir que l’acció té una durada breu: s’inicia el migdia d’un dia clar de maig i finalitza el mateix capvespre. D’altra banda, ja assenyalàvem quan hem parlat de l’estructura, l’anacronia de la segona part amb la qual assistim al passat del protagonista.

     El temps històric o extern ve assenyalat al cinquè paràgraf quan el narrador fa referència a l’època que el protagonista va passar a París: «assistia als mítings esquerrans i, en arribar els alemanys, el seu soci el va denunciar per resistent. L’embarcaren en un tren de presoners». Clarament fa referència a l’ocupació de París per part dels nazis en la dècada dels quaranta. Un poc més endavant el narrador ens diu que «el meu parent ha estat vint anys treballant una mitjana diària de setze hores». Aquestes informacions ens permeten situar, amb tota certesa, l’escena que se’ns descriu als anys seixanta.     

     A tall de conclusió podem dir que amb «El retorn» Porcel se’ns mostra com un gran contista. El detallisme en les descripcions, el domini del llenguatge, la precisió i l’encert en l’adjectivació, la manera brillant com el narrador ens condueix al llarg de l’episodi i ens introdueix els pensaments i les paraules de la resta de personatges o el tractament del motiu de la mitificació de la infantesa són alguns dels punts més destacables i reeixits de la narració.

           

[1] (1994) Cabré, Rosa. «Història i construcció del mite d’Andratx» (pàg. 85). Dins: DDAA. Baltasar Porcel, de la realitat al mite. Antologia crítica. Govern Balear. Conselleria de Cultura, Educació i Esports.