La maternitat a La germana, l'estrangera, de Maria-Mercè Marçal

Com explica Marçal en el pròleg a la primera edició de La germana, l’estrangera (1985), el volum arreplega poemes escrits al llarg de quatre anys (1981-1984). Des de les sextines de Terra de Mai —que primer s’havien publicat independentment el 1982 sense gaire èxit— fins al darrer poema de «Sang presa», ens trobem amb un jo que cerca definir-se en relació a l’altra, ja sigui la filla o l’amant.

     L’inici dels anys vuitanta significa per a Marçal una època de canvis. Separada de Ramon Pinyol, ha d’acarar-se a la maternitat sola i plena de dubtes. En paral·lel a aquesta experiència, la poeta orienta la seva sexualitat cap al lesbianisme i inicia una complicada relació amb Mai Cobos, a qui dedica les sextines de Terra de Mai. La relació amb Mai i el naixement de la filla són els dos fets autobiogràfics que esperonen la creació de La germana, l’estrangera. Ambdós hi apareixen com a processos paral·lels però això no ens ha de sorprendre perquè, en el fons, Marçal del que ens parla és d’un profund sentiment de ruptura que li fa qüestionar-se la seva pròpia identitat: la ruptura amb l’amant i el part que la distancia de la filla. En l'entrada d'avui volem centra-nos en aquest segon aspecte.

       Podem establir que els poemes que fan referència al naixement de la filla són els que es troben reunits en la secció «En el desig cicatritzat i en l’ombra», tot i que hem de tenir en compte que reprèn el tema en el poema que clou el llibre.

     L’experiència del part, del naixement d’Heura, és viscuda per Marçal com una ruptura dolorosíssima. Aquell cos que, fins aleshores, era un bocí d’ella ara que «les tisores han destrossat l’arrel» (pàg. 56, v. 4) ha esdevingut un cos aliè. S’ha trencat la unitat que constituïen i la mare ha d’aprendre a relacionar-se amb aquest cos que li és estranger, ha d’aprendre a construir un nou lligam que la uneixi a la filla. Els termes d’aquesta relació mare-filla que serà expressada com un «plaer sagnant» (pàg. 61, v. 1) apareixen condensades en l’epígraf que encapçala la secció.

     Malgrat que en el primer poema, ens digui a través d’un bellíssim oxímoron que ha engendrat la filla amb dolor i l’ha parit amb plaer, hem de veure-hi el sentit més profund: allò que vertaderament va engendrar la filla va ser «la serp del meu sí» (pàg. 51, v. 17) i no «l’espurna que encenia,/ el meu bosc» (vv. 11-12); va ser, doncs, la seva decisió per l’heura i no per la ruda i no la fecundació que és entesa en termes de dolor en el sentit que acabaria amb ruptura. Així doncs, no ens ha d’estranyar que, dos poemes després, faci una descripció del part amb unes imatges tan sagnats com la del tauró que li arrenca una mà o el gall decapitat. Més enllà del dolor físic que pot produir, allò que vertaderament justifica aquesta imatge tan violenta es troba en el terreny psicològic:

«A nivell psicològic, és entesa com una pèrdua del control d’aquell bocí que, durant l’embaràs, ha estat pertinença exclusiva de la mare, cosa que produeix una sèrie de contradiccions al jo líric pel fet de considerar aquest nou cos encara un membre propi del seu i alhora quelcom de ben lluny i estranger» (Climent 2008: 37).

És el que expressa en l’epígraf, es troba amb «la carn [...] davant de mi i en mi» i no sap què fer-ne. Li han pres un bocí molt íntim —«m’has llevat la vida/ que s’arraulia/ sota del meu vestit!» (pàg. 54, vv. 2-4)— i només pot contemplar la filla com un cos estranger que, tanmateix li queda «imprès per sempre, a cor i a sang, / en el desig cicatritzat, i en l’ombra» (pàg. 55, vv. 11-12), en el desig de tenir la filla fet cicatriu —en el cos, balder i ferit— i en el misteri que li espera. Per aquest motiu aquest cos estranger pot ser-li alhora germà: «I, malgrat tot, confosos en un rostre, ell i jo.// I no hi som. És el freu que uneix i que separa/ florit d’escuma nova» (pàg. 56, vv. 9-11). Perquè, malgrat tot, «l’usurpador» que li ha arrancat la filla d’entre les cuixes és «brillant» (pàg. 53) i la filla és l’heura que s’aferra a la vida i pot concebre-la com una «victòria». Perquè «l’aigua no mor en l’aigua» (pàg. 58, v.15) i la mare i la filla no es perdran mai del tot.

     Així doncs, ens trobam aquí amb dues paradoxes que ens permeten veure la dualitat del pensament del jo líric: el part és plaer i dolor alhora i també la filla és estrangera i germana al mateix temps.

     L’altra part essencial de l’epígraf que desenvolupa en molts dels poemes és que aquest bocí que ara s’ha desprès del seu cos és «carn sense paraules». La incomunicació verbal amb la filla «de llenguatge bàrbar» (pàg. 57, v. 5) durant els primers mesos de vida, el fet que el seu plor i els seus mots (pàg. 58) siguin impenetrables, és vista com «un repte que no em deixa/ ni les cames tan sols per a fugir!» (pàg 57. v. 8). Tot esdevenen interrogants que no sap desxifrar per molt que s’hagi preparat per aquest moment abans, «I jo que havia llegit tots els llibres...!». El llibre és en blanc (pàg. 51) i els «ocells salvatges s’han menjat les molles/ que vaig anar deixant per fer camí» (pàg. vv. 4-5) i ja voldria tornar a la infantesa per poder ser més a prop de la filla (pàg. 59/ pàg. 67) però no només no sap com comunicar-se amb Heura sinó que, a més, també dubta sobre com educar-la.
     Tot plegat fa que hagi de replantejar-se els límits de la seva identitat: «(I ara, sovint, el nom se’m fon, sota la sang)» (pàg. 52, v. 16), «Com desxifrar el teu llenguatge bàrbar / i violent que força els meus confins/ fins a la sang» (pàg. 57, vv. 5-7). I viu com una contradicció el fet d’haver d’assenyalar límits a la filla. Com pot fer-li acceptar lligams que limiten el seu vol si ella no hi creu, en brides? Ella que «voldria fer-te esqueneta» (pàg. 70, v. 3) ha d’alçar-li parets a la filla i guardar «dins de l’armari/ entre d’altres disfresses i oripells» «el fuet del domador» (pàg. 67). Aquesta contradicció fa que se senti desdoblada, que la imatge que li ofereix el mirall no li sembli la seva. No sap «qui és que m’omple les mans de maons» (pàg. 70, v.4) ni «qui em dicta les paraules quan et parlo» (pàg. 73, v.1) i es converteix en la «infanticida» (pàg. 72), en la «Impostora» (pàg. 73), que vénen «pel mirall del fons» (pàg. 72, v. 2).
     De totes maneres, ha fet l’aposta per la filla —«els meus ulls han apostat per tu» (pàg. 68)— i l’anima a revoltar-se contra les seves imposicions: «No li facis cas quan Ella et parla,/ encara que m’usurpi veu i rostre./ I si et barra la porta de sortida/ amb el seu cos amorós i brutal/ cal que la matis sense cap recança» (pàg. 73).
     Així doncs, si durant l’etapa de l’embaràs mare i filla eren una unitat, després del part la filla esdevé estrangera, però malgrat les dificultats de la relació, «aquesta guerra que m’uneix a tu/ en un pacte de sang inestroncable» (pàg. 127, vv. 3-4) em permet dir-te també germana: 

El jo líric s’adona de la necessitat de formar dos cossos separats per tal de poder establir una relació amb la filla. L’etapa del món semiòtic ha quedat ja enrere i, el jo líric reconeix que la unitat dels cossos no permetria forjar cap relació amb la filla. És solament amb el sentit d’estrangeria que es pot establir una relació d’amistat i germanor (Climent 2008: 134).

Marçal, Maria-Mercè. La germana, l’estrangera. Barcelona: Edicions del Mall, 1985. 

Climent, Laia. Maria-Mercè Marçal, cos i compromís. València/Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.