 |
| Marçal, Maria-Mercè. La germana, l’estrangera. Barcelona: Edicions del Mall, 1985. |
Escrit en decasíl·labs lliures,
«Necrofília» fa part d’aquesta secció que tot just esmentàvem, «Sang presa». Ara
el mirall s’ha trencat en mil bocins i ha deixat només un doll de sang morta, presa,
de sang que ja no corre. En els poemes d’aquesta secció Mai esdevé l’illa
impenetrable, l’absència duríssima que igualment fa de jou inevitable del jo. Així, la que abans era «Mercè de sal
a mercè del desig» («Mai»,v. 37) ara esdevé el «gos fidel/ al regust de la
mort» («He canviat set cops...», v. 10-11) que intenta refer-se, que tracta de
desfer-se del record de l’amant sense èxit, que interroga el mirall a la
recerca de l’assassí que ha acabat amb la relació.
Una cita de Renée Vivien encapçala
el poema —Et j’aimerai ta mort dans la
nuit de la mer— i amb ella s’inicia la idea del jo que fa l’amor amb el cadàver, amb allò que queda de la relació
entre les dues. Una idea que Marçal pren de Les
fleurs du mal de Baudelaire. En el poema el trencament de la relació
amorosa és objectivat a través del correlat del cadàver, a través de l’evocació
de la relació amb l’acte necrofílic.
Malgrat la manca de divisió
estròfica podem assenyalar tres parts ben diferenciades en la composició. La
primera, constituïda pels quatre primers versos, és la confessió del jo que desitja posseir una vegada més
l’amant, encara que ara només sigui un cadàver, les runes d’una relació
passional que havia estat molt intensa. El vers «d’aquella primavera mal
colgada» (v. 2) és precisament el que ens indica que el cadàver són les
despulles de la relació —d’aquell moment sublim, de primavera, de felicitat i de desig— que han estat «mal colgades»,
que encara no han estat superades i relegades al passat. Són els «còmplices volgudament maldestres/ de
l’assassí» els que retenen aquest passat i no li permeten deixar-lo enrere. D’aqueta
manera el jo constata que la llavor de l’assassí, el germen de la ruptura, el
que acabaria provocant la separació, ja hi era present durant la relació. De
fet «tu i jo» no som simples víctimes d’aquest assassí que ens ha acabat
destruint sinó que en som còmplices, l’hem alimentat i l’hem fet créixer
malgrat que fos «de sotamà» (v. 4) i ens pogués passar desapercebut.[1]
La segona part (vv. 5-13) és el camí que
ha hagut de recórrer el jo per tal de
trobar «l’ocell encara convulsament agònic» (vv. 10-11), el cadàver. Ha caminat
per un paisatge sense fites, desorientada, un camí sense cap senyal que pogués
ajudar-la a fer el sender, un camí verge «damunt la neu» (vv. 5) hostil no
només per la fredor sinó també perquè només li portava «roses torturades» (v.
8), tots els obstacles que varen haver de passar plegades i que els han matant.
Les roses de la primavera que abans eren el punt àlgid de l’amor, el
«carboncle», són ara roses torturades, un record dolorós. Dels versos cinc al
vuit ens trobam, doncs, amb la síntesi de la passió turbulenta que ha viscut
amb l’amant, d’aquest camí de retorn cap a ella en la nit i el seu record.
Els versos 10-14 són la trobada de
l’amant com un ocell agònic estès sobre el fang, trepitjat i arrossegat pels
cavalls que abans eren la passió folla i sense brida. Unes imatges
cruentíssimes que expressen que aquell amor sense brida que era el que sempre
havia reclamat ha acabat sent, en certa manera, l’assassí —els indicis de
ruptura, com dèiem al principi, ja hi eren des del començament.
En la tercera part (vv. 12-21) el jo que volia fer l’amor amb el cadàver i
ha anat a cercar-lo, finalment, s’atreveix a mirar-lo als ulls i fer-li l’amor.
Amb el bes sent que allò que besa és mort, és una «boca sense bleix» (v. 15), i
sent el contrast entre el seu cos vivent i la fredor del mort. Els ulls de
l’amant que abans la reflectien i li feien de mirall, que les mostrava a
ambdues com una cosa sòlida, ara són cecs. La mirada és morta, és la d’un
cadàver, i el mirall és sagnant, s’ha trencat perquè «tu i jo» ja no existim. Hem
d’observar aquí, tanmateix, la dependència del jo en relació a l’amant. Aquest mirall que ara només fa ferida i li
mostra la ruptura, que és com el cadàver, encara la retén, «em xuclava» (v.19).
El jo és encara dependent d’aquesta
relació que s’ha mort i, per això, insistent comet l’acte necrofílic i fa
l’amor amb l’absència, amb el record, amb tot allò que l’assassí s’ha emportat.
Per això, ara els cucs —allò que devora el cadàver— li prenen el desig, «rauen,
sorneguers, la seda/ erta del meus ulls» (vv. 20-21), li roseguen els ulls i el
plaer que hi desava abans.
D’aquest poema, doncs, es traspua
l’experiència duríssima de la ruptura d’una relació que el jo no és capaç de superar encara. «Necrofília» és l’evocació
d’aquell amor que ja ha mort però que encara l’absorbeix. Lluny de ser el
record idealitzat, però, ens trobam amb uns versos d’una expressivitat i d’una
violència impactant, uns versos punyents que són l’expressió d’un trencament sagnant,
d’una ferida encara oberta.
[1] En el poema següent, Marçal insisteix en aquesta idea en dir que «Víctima i assassí/ van fer un pacte de sang» (pàg. 101, vv. 1-2).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada